Us deu haver passat que heu vist adolescents tota l’estona en connexió a un mòbil, i que quan l’heu trucat no ha respost la trucada. En deveu haver vist, de gent que camina pel carrer mirant la pantalla del telèfon que du a la mà, en comptes de mirar el terra o l’altra gent, i que a més va amb les oïdes tapades amb dos botons, un a cada orella. I segur que us hi heu trobat, també, que heu comentat a la feina o al mercat que “a les notícies han dit que…”, i la major part de la gent, la mateixa que va amb el mòbil pertot, ha respost que “ah, és que jo no les miro, i tampoc no escolto notícies”.
I sí… és que, tal com reporta fa uns dies el Reuters Institute, molta gent no sap, no vol saber què passa al món. Com a molt, si de cas, la gent mira a veure quin temps farà o com està el trànsit a l’hora de sortir, o si obriran les botigues aquest diumenge: aquesta és tota la notícia que la gent vol saber.
No hi ha interès per les notícies perquè no són gens agradables (que si guerres, que si canvi climàtic, que si aranzels i economia… ), però la gent està permanentment connectada a algun aparell que emet alguna cosa: imatges, frases, prediccions, fantasia, impossibles, influències, el que sigui!
Ens hem tapat els ulls amb una pantalla i les oïdes amb uns auriculars, o anem en metro amb l’IG o el Youtube parlant o cantant en veu alta tota l’estona, però no mirem ni escoltem les coses reals. La gent jove s’està dins les aules amb les pantalles obertes xatejant o mirant l’Instagram mentre la profe parla, a la feina treballem sense sentir si el company diu alguna cosa perquè “era amb els auriculars posats”, i no volem saber què passa al món, què fan els polítics o quins nivells de rescalfament hem superat ja.
Quina necessitat, la d’anar pel carrer parlant per telèfon, empaitant el cotxet de la criatura!, quina compulsió, la d’anar obrint pantalles i movent el ratolí a classe o a la feina!, i quin costum hem instal·lat, d’estar amb algú mentre escrivim algú altre o mirem el perfil de qui no està allà, amb nosaltres.
Deuen tenir alguna cosa a veure, això de no saber ser en un sol lloc, fent una sola cosa, amb no voler saber què passa al món, ni quina és la realitat dins la que vivim?
Jo fa dies que hi dono voltes, que abans potser eren altres, les coses que distingien les persones, però que ara és aquesta, la que ens fa diferents: poder fer una sola cosa amb deteniment. Què tenen a veure, o què no tindran mai més ja a veure, les persones que poden obrir un llibre, i llegir, minuts, i minuts, i hores, o les que poden seure sobre la terra, i pelar bajoques toota una tarda, i les que ja no poden fer res, perquè els cal fer-ho tot alhora, perquè de debò no són enlloc, i per això no volen saber què hi passa, en aquest no-lloc?
