Paradoxalment, podria succeir que la principal i més enconada queixa envers la negociació de Pedro Sánchez amb l’independentisme per aconseguir ser investit president no vingués del carrer incendiat o les institucions més o menys mediatitzades pels partits conservadors en la seva crítica a l’amnistia, sinó d’un plegat de funcionaris i treballadors d’una empresa pública que volen continuar tenint aquesta condició en tot l’Estat i no en una part.
El cas és que, de nou, s’han plantejat un seguit de mobilitzacions entre els treballadors d’Adif, molt crítics amb la decisió del govern espanyol en funcions que, en boca de la ministra Raquel Sánchez s’ha manifestat disposat a cedir en una de les reivindicacions d’ERC, la del traspàs del seu servei de Rodalies de Catalunya a la Generalitat. La cessió implica per a ells retallar un seguit de drets i privilegis entre els quals no és poc rellevant una potencialitat de mobilitat pel conjunt del territori estatal amb la mateixa situació laboral, situació que, en cas de ser traspassat el servei, immediatament circumscriuria a Catalunya aquesta mobilitat.
Evidentment, aquesta protesta no serà el principal ni decisiu entrebanc de les negociacions, que ara no tenen com un dels seus eixos la figura de Pere Aragonès. Potser perquè està centrat en qüestions més simbòliques o directament relacionades amb la seva situació personal, Carles Puigdemont no ha fet esment d’altra tema que el de l’amnistia o, si fos el cas, el referèndum. El que els republicans entendrien com agenda quotidiana de la ciutadania ha quedat en un segon pla a Brussel·les.
Tanmateix, no sabem quin pot ser l’abast de les mobilitzacions generades en ambients sindicals contra el traspàs de Rodalies, perquè tampoc queda massa clar en què consistirà la dita operació. No sabem com s’articularà la lletra petita d’aquestes negociacions des d’un punt de vista jurídic: si serà una llei orgànica de delegació o de transferència, com serà el seu decret de traspassos en el qual s’articularà la necessària autonomia financera per gestionar el servei, i qui pren en última instància les decisions, donat el caire bifront de la direcció de tot el tinglat.
El que sí que sabem del cert és que si el que semblava del tot positiu i raonable ja dona problemes, no cal ser massa agut per sospitar que la resta no serà, per a ningú, cap camí de roses.
