Perdoni’m si li sembla frívol el tema que he triat avui per a aquest comentari; però és que en el meu entorn, com escriuria el veterà periodista Anson, ‘no es parla d’una altra cosa’. I potser a vostè li interessa saber alguns detalls que potser no coneix sobre aquest, ehem, pintoresc ‘affaire’. Bàrbara Rey i el rei. Sorprenen més els àudios, tan vulgars, que les fotografies, tan tronades. A Madrid, tot el ‘seriós’ i transcendent es paralitza per deixar pas a les converses de cafè: per què apareixen ara aquestes imatges adúlteres de Joan Carles I, quan tothom sabia de les pretèrites i tòrrides relacions del qual fora cap de l’Estat a Espanya durant quaranta anys amb ella, amb l’actriu? Sí, per què precisament ara?
Pregunto als qui presumeixen de saber-ho tot en les catacumbes de la Vila et Corte, que són molts i moltes: simplement, ella, l’actriu, i el seu fill, encara que aparentin estar en discòrdia sobre aquest tema, han venut aquest material, que està fent la volta al món, almenys al món de paper ‘couché’. Aquesta és la primera explicació.
Sí, però per què precisament ara, quan el material, en part robat a l’actriu fa tres dècades pels serveis secrets, ja ha perdut bona part del seu valor? No és el meu costum caminar rebuscant en les escombraries, tan abundant en les maniobres orquestrals en la foscor a Madrid, però li reproduiré aquí textualment la tesi d’algú a qui considero persona molt seriosa, molt informada –almenys té excel·lents contactes—i que sol transmetre als altres, sobre tendal als periodistes, molt poc del molt que presumiblement sap: “L’escàndol Joan Carles serveix per tapar l’escàndol Begoña Gómez; i és aquest últim episodi el que palesament més preocupa ara en la Moncloa“, em diu.
Preocupa més que el que pugui fer o no Puigdemont, més que una situació si més no alterada en política exterior, més que una hipotètica pèrdua de la majoria en el Congrés a l’hora de votar uns Pressupostos que encara no s’han presentat i que es retarden? “Més, molt més”. De Sánchez desconeixíem fa a penes un any la seva faceta ‘familiar’. Extrema el seu zel referent a la intimitat de les seves dues filles, les imatges de les quals mai s’han difós. I, en efecte, es proclama sempre enamorat de Begoña Gómez, “sabent que les seves qüestionades activitats irriten en gran manera a l’opinió pública, i ho sap perquè té enquestes que ho diuen clarament”. Poques coses perdonen menys els espanyols que la sensació que s’abusa d’ells amb trucs de ‘triler’.
Sánchez té, a més, moltes carpetes obertes. Per exemple, els jutges del Suprem, que continuen tancats en banda davant l’amnistia per malversació. I, encara que el president de la Sala Segona del TS, Manuel Marchena, enemic ‘legal’ de Sánchez, cessarà en el càrrec a la fi d’octubre, “tota la Sala és unànime i pensa com Marchena: que cal continuar oposant-se a l’amnistia, i que aquest és un tema que, si no ho fa el ‘affaire’ del Fiscal General de l’Estat, que pot ser processat per revelació de secrets, podria fins i tot fer caure a Pedro Sánchez”.
De veritat pot ‘caure’ Pedro Sánchez? El president del Govern central busca oxigen. Té a una majoria dels mitjans de comunicació en contra. Sap que això de la seva dona és una ferida que afebleix al ‘búnquer de la Moncloa’, com el va anomenar recentment una ministra. L’erràtica instrucció del jutge Peinado no fa sinó incrementar el soroll que ja per si mateix provoca el ‘affaire’, en lloc de posar-li sordina. “En un moment donat, Pedro va confiar que triomfés la recusació del jutge davant les irregularitats de la seva instrucció, i que el cas obert per Peinado quedés sobresegut i, per descomptat, oblidat, com tot s’oblida per aquí”, em diu la meva font, fins fa poc viatger freqüent a la Moncloa. “Però ara dubte: veu conspiracions de jutges pertot arreu, creu que l’amnistia no li arribarà a Puigdemont fins d’aquí a molts mesos i, encara que és un optimista nat, sospita que Junts pot acabar per no donar suport a la votació dels pressupostos, i continuar amb tota la Legislatura sense ells sembla impossible”.
La veritat és que altres fonts monclovitas presenten les coses de manera més oficial, per tant, més optimista: Puigdemont i ERC acabaran cedint en els Pressupostos –encara que primer cal presentar-los, clar, i a veure què contenen–, els ‘barons’ autonòmics del PP empassaran finalment amb el que se’ls ofereixi sense fer més soroll del necessari davant la ‘inequitat’ del tracte econòmic a Catalunya, i això de Begoña Gómez… bé, això de Begoña Gómez no té, al cap i a la fi, perfils penals, per molt antiestètic i antiètic que pugui semblar, que ho sembla, i això per molt que el magistrat Peinado, sobre qui s’escampen rumors de la pitjor espècie a través de les xarxes ‘adequades’, s’obstini a trobar delicte.
I aquí, precisament aquí, és on apareix la ‘tesi Joan Carles I’, la manta que tapa tota la resta. Que, atenció, ningú diu obertament –jo tampoc ho faré, perquè no ho crec—que el renaixement de les imatges amb Barbara Rey i els diàlegs si més no xusos entre l’actriu i el Monarca hagin estat recuperats i llocs en circulació ara per la Moncloa, encara que és una cosa sempre present en els conspiranoics cenacles i tertúlies de la capital. El que sí que es diu sense embuts és que la irrupció d’aquest escàndol, encara que amb tants anys l’esquena, està fent que “en els sopars d’amics es parli més ‘de la Rey del rei’ que ‘de la Gómez de Sánchez’”.
I, per cert, això, tot el ‘affaire Rey & rei’, és una cosa que agrada molt poc –lògic– a l’actual inquilí de la Zarzuela, que la setmana passada es va reunir, estrictament sense fotografies i sense comentaris, amb tota la família: els seus pares, la Reina, la Princesa Leonor i la infanta Sofia inclosos, en la localitat gallega de Marín, on Leonor fa pràctiques amb l’Armada. No sé si això és la ‘reconciliació’ famosa a la qual es refereix el títol del llibre que pròximament llançarà al mercat Joan Carles de Borbó, una espècie de biografia autoritzada, però diuen que bastant tafanera, l’amenaça de publicació de la qual asseguren que ha contrariat bastant a l’actual titular de la Corona. Però que sens dubte és un llibre que forma part de tota una ‘operació’ d’imatge, amb un enorme rerefons polític, que té a l’anomenat ‘emèrit’ com a epicentre i potser a la Corona com a blanc remot. Amb l’emèrit, vagi vostè a saber.
A més, és ben conegut que l’excap de l’Estat és una màquina de ficar-se en embolics, i això no és una cosa que vagi a malgastar l’astut Sánchez, que de supervivència, ja que no de reconciliació, sap una estona. Dirà vostè que sempre acabo els meus comentaris amb frases similars a aquesta: sentirem, sens dubte, parlar més d’aquest assumpte. Cert: moltes vegades concloc així, perquè els casos que aquí es compten sempre tenen, com els contes que els llegíem als nostres fills, un ‘continuarà’. Només que això no és un conte, sinó una novel·la gairebé de terror. Així que això: continuarà, glups.
