Cortina rere cortina, l’última que ha desplegat el govern ha estat el decret de regularització de mig milió d’immigrants que intenta tapar el fracàs de Pedro Sánchez en la convalidació d’un decret llei òmnibus on les mesures aplegades en el cas de molts jubilats podien ser contradictòries, doncs se’ls apujava la pensió mentre havien d’acceptar no poder fer fora llogaters vulnerables que poguessin tenir en algun habitatge amb què complementar justament la pensió. A la vegada el fracàs en la convalidació del decret llei ha aconseguit distreure l’atenció i l’escàndol previ sobre els desastres ferroviaris que s’acumulen a les esquenes del ministre Puente.
El problema per al govern és que en aquest cas de la regularització és possible que hagi estat una dolenta sortida cap endavant, perquè fins i tot entre el seu electorat hi ha una consistent porció de persones que no hi estan d’acord. Més enllà del fet que aquestes mesures furtin el debat parlamentari fent-se per decret (ja va dir la ministra portaveu que, si no tenien majoria de suport, governarien a cop de reglament, com Romanones), i més enllà, que no és poc, del fet que la pròpia Unió Europea sigui refractària a aquest tipus de mesura, està el fet que fins i tot governs socialdemòcrates hagin entès que efectivament produeix un efecte crida, potser no sobre qui vol venir a treballar, però sí sobre qui sap que sense treballar també se’l pot regularitzar a Espanya. Perquè, a diferència del que es va autoritzar amb l’homòleg decret del govern Zapatero en 2005, que ja significà un greu conflicte de frontera amb la veïna França, ara no és necessari tenir una oferta de treball per ser regularitzat, al contrari, s’oferirà aquest permís durant un any juntament amb el de residència, el que no és el mateix i suposo que s’entén sense que faci cap tipus d’aclariment més.
La manca de respecte (l’enèsima) al poder legislatiu i al carrer, que probablement estaria majoritàriament en desacord amb aquesta mesura, no és, per tot el referit, l’única, però potser sí la principal objecció que ha de fer un jurista. Qualsevol de nosaltres, del signe ideològic que sigui, sap a més que aquest tipus de mesura sols és un pedaç més sobre una criticable, injusta i kafkiana llei d’estrangeria.
