Europa està estabornida mentre Trump i Putin juguen a repartir-se el món amb les seves regles d’autòcrates. Els dos grans estats de la UE, Alemanya i França, immersos en les seves pròpies crisis ja no poden ser-ne la locomotora, encara que Macron jugui la carta de la seva força nuclear per intentar plantar cara. I en aquest context a Espanya també se li veuen i se li obren totes les costures. La gestió de prestidigitador de Pedro Sánchez li permet anar maquillant la realitat amb xifres macroeconòmiques amb les quals aspira a tapar la precarietat creixent, que afecta treballadors i classes mitjanes. Però li creix l’Espanya buidada i només s’aguanta a la Moncloa amb la fórmula de xantatge del ‘tots contra Vox’.
Amb Catalunya convertida en la seva crossa, amb el PSC governant a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona, a Pedro Sánchez li passa factura la llarga història de maltractament i falta d’inversió en aquest país, al qual l’Estat ha dedicat, en canvi, tants esforços violents per retenir-lo. I l’escenari on tot es fa més visible és Renfe. El caos que fa més d’una setmana que dura, amb avaries encadenant-se i els funcionaris de la companyia boicotejant el servei als ciutadans que haurien de fer per oposar-se a un traspàs que només ho serà a mitges –Rodalies quedarà en mans d’una empresa mixta, no pas de la Generalitat– està evidenciant una decadència davant de la qual els governants catalans del mateix partit que els espanyols ja no saben ni què dir. Només arriben a demanar “excuses” i convocar una reunió d’urgència d’on en treuen un resultat que encara subratlla més la crisi.
L’independentisme no se’n surt. Ofegat en la repressió que arrossega, desorientat i entregat a les seves batalles internes, és incapaç d’articular una alternativa. Però Espanya com a projecte cau a trossos, com Renfe. I els catalans viuen atrapats en aquesta metàfora esperpèntica. Tornem al 2007.
