Fa temps, l’admirat amic Plàcid Garcia-Planas, que tants conflictes internacionals ha viscut com a periodista des de la primera línia, comentava en una taula rodona: “Es diu que la primera víctima de tota guerra és la veritat. Però, de fet, la primera víctima és el matís”. Tenia tota la raó. La confrontació bèl·lica polaritza en dos bàndols, amb els uns o amb els altres, blanc o negre, i des de totes les bandes el matís és malvist com una traïció. A la guerra no calen arguments, calen catecismes, certeses indiscutibles, en el doble sentit de la paraula: no admeten ni permeten discussió. En aquella taula rodona jo li vaig donar tota la raó, però –naturalment!- amb un matís: les dues afirmacions de les quals parla no es contradiuen: si es mata el matís es mata també la veritat, perquè no hi ha veritat sense possibilitat de matís. El matís és una resposta a la complexitat que no s’ha de confondre ni amb l’equidistància ni amb la indiferència, però és als antípodes de la simplificació, l’esquematisme i el suprematisme.
Potser perquè estem en guerra encara que no ens n’adonem –aquesta segona guerra freda que esdevé calenta en alguns llocs del planeta, que té un component ideològic i que també és la nostra-, potser perquè el matís viu tradicionalment en les capes mitjanes de les societats, enormement afeblides en els últims anys, em fa l’efecte que entre nosaltres també s’ha produït aquest descrèdit del matís, a favor dels dogmes indiscutibles. I això ha tingut i té un efecte polític. Els espais centrals de l’espectre polític, fonamentalment el liberalisme i la socialdemocràcia, fonamenten els seus discursos en el matís, que a algú li pot semblar ambigu. Si han de manifestar la seva posició en un determinat conflicte, aquests espais centrals i centristes no en tenen mai prou amb una sola frase que càpiga en una piulada. Necessiten una estona, poder explicar arguments a favor i en contra, matisos que intenten entendre el problema complex i, per tant, proposar solucions també complexes i meditades. En canvi, les actituds dogmàtiques –molt sovint filles de l’arrogància intel·lectual i d’un sentiment de superioritat moral- es poden dir en una sola frase, propugnen solucions simples (que no vol dir fàcils d’aplicar, només són simples en la seva formulació teòrica) i substitueixen la complexitat dels problemes per esquemes en blanc i negre on detectes a la primera els bons i els dolents.
La dinàmica dels últims anys ha fet que els espais centrals de l’espectre polític s’afebleixin i agafin cada vegada més cos les posicions dogmàtiques i radicals, que no toleren matisos. Només cal observar l’evolució del vot en els principals països europeus. Però també es pot observar les formes que agafa el debat públic, com el matís recula i el dogma avança, com és cada vegada més difícil palar dels temes complexos que exigeixen matís sense ser expulsat del terreny de joc. Cada vegada hi ha més coses que no es poden dir. I fins i tot un altre indicador: sense matís no hi ha acord ni arbitratge: si les coses només poden ser o blanques o negres és molt complicat transaccionar, pactar i jutjar. I si no hi ha arbitratges acceptats entre interessos legítimament contradictoris, a quin arbitratge acaba acudint la societat? Doncs al de la violència. Si jo penso això i tu penses el contrari i no acceptem que hi hagi cap matís sobre el que penso jo i el que penses tu, l’únic arbitratge que queda és el de veure qui té més força. Força bruta, vull dir. Capacitat d’imposar-se a través de la violència. Als camps de batalla, als camps de futbol i als conflictes juvenils de festa major…
En el recent -i inquietant- debat electoral americà entre Biden i Trump, que s’ha considerat unànimement catastròfic per a Biden, s’hi ha projectat també, d’alguna manera, aquesta derrota del matís. Tothom diu que Biden va perdre el debat i hi ha veus que demanen la seva substitució urgent com a candidat demòcrata, tot i que sempre s’ha considerat que qui ja és president surt amb avantatge quan busca un segon mandat. S’ha dit que l’edat de Biden és el problema i que no va tenir ni l’enginy, ni la força ni els reflexos per debatre amb Trump. I probablement és veritat. Però, a més, Biden ho tenia d’entrada més difícil que Trump en un panorama polític i ideològic on el matís va a la baixa i el dogma va a l’alça. L’oferta política de Trump età situada fora del matís, no el necessita, el molesta. Pot fer afirmacions no matisades (encara que siguin falses) i connectar a través d’elles amb tot el seu electorat potencial. En canvi, les posicions de Biden necessiten imperiosament el matís. La posició política que representa –més en el centre tradicional de l’espectre polític- és d’aquelles a les que li calen tirallongues llargues i matisades per esdevenir comprensibles.
A més a més, Biden sap que només pot guanyar les eleccions si aconsegueix que el votin a l’hora dues ànimes de l’univers del partit demòcrata que s’han anat allunyant. D’una banda, el partit demòcrata ha expressat tradicionalment valors i punts de vista semblants a la socialdemocràcia moderada europea, però de l’altra els Estats Units han viscut, sobretot en els àmbits acadèmics, l’eclosió del pensament lligat a la correcció política, amb posicions més radicals i menys matisades. Si Biden havia d’acontentar alhora a aquestes dues ànimes, el discurs encara havia de ser més subtil. Molt difícil. Massa difícil, davant d’algú que no té –ni necessita, políticament- filtre entre què diu i el que li passa pel cap, per a qui el matís és una nosa. Biden no ho va fer bé, però si substitueixen Biden, aquell que l’hagi de substituir, en un debat on els matisos perjudiquen, tampoc no ho tindrà fàcil.
Deia fa uns dies Adrià Fortet, amb una mirada sempre lúcida, que en la campanya electoral americana els demòcrates parlarien molt poc, i si podia ser gens, del conflicte del Pròxim Orient, perquè les posicions tradicionals del partit en aquesta qüestió, plenes de matisos, xoquen amb les de la seva esquerra acadèmica. I per conciliar-ho i sumar els dos electorats caldria fer filigranes en aquest tema que resulten incòmodes en una campanya electoral que Trump –i els temps que corren- han situat en la contundència sense matisos. Els demòcrates només poden confiar a sumar aquestes sensibilitats diverses presentant-se com un front a la contra, per impedir la victòria de Trump. I per aconseguir-ho com menys idees pròpies ensenyin, millor, perquè no tots els seus potencials votants les compateixen. Comparteixen l’antitrump, i sempre és un problema fer descansar la teva identitat en una negació, definir-te no per allò que ets sinó per allò que dius combatre. Per tant, parlar poc de qualsevol tema que demani matisos i que no serveixi per al combat en blanc i negre contra l’adversari.
Aquest és un dels altres efectes de la derrota del matís: quan tot es polaritza i se simplifica, aquells que necessitarien el matís per explicar les seves posicions, veient que cotitza tant a la baixa, prefereixen no parlar de segons quins temes. Això passa a Europa, i per tant a casa nostra, en qüestions complexes com la immigració i la seguretat. Els qui tindrien posicions matisades, no d’una peça, valorant els pros i els contres de cada actuació, prefereixen abstenir-se d’opinar i de fer propostes, perquè els seus matisos serien acusats d’ambigus i de complaents, i deixen així tot el terreny de joc per a les posicions monolítiques, en blanc i negre, simplificadores, que es confronten entre elles i es realimenten en la confrontació, en espiral. La paleta de grisos del terreny central es difumina, s’acaba perdent i només queden el blanc total i el negre total a les puntes. La derrota del matís és la derrota, també, del centre social i del centre polític. Que és l’ecosistema on viu i pot perviure. La derrota del matís actua com una força centrifugadora que alimenta les puntes i buida els espais centrals.
En els anys trenta, un pensador en l’òrbita del feixisme italià, diria que era Ernesto Giménez Caballero, proclamava, eufòric, com una gran conquesta del seu temps: a partir d’ara, a Europa, ja no hi haurà socialistes ni conservadors ni liberals, a partir d’ara només hi haurà o rojos o blaus. Era llavors una profecia sobre el futur. Un futur sense matisos. Ara ja sabem com va acabar, aquell futur.
