El govern espanyol ha anunciat una mesura per regularitzar els papers de mig milió de persones a tot l’estat, dels quals 150.000 a Catalunya. D’entrada, ens atreviríem a dir que l’atmosfera actual no convida a adoptar polítiques de portes obertes, vist l’ascens de l’extrema dreta a tot arreu i el desori que ha organitzat Donald Trump als EUA. És evident que els socis més a l’esquerra del PSOE han plantejat l’acció com el fruit d’un acord que els pugui donar visibilitat, i que millori la relació entre companys de governança. També és evident que, més enllà del populisme i les consignes fàcils, cal llegir la lletra petita per veure quanta gent se’n podria beneficiar, i sota quines condicions.
Un dels requisits per entrar en aquest procés de regularització és que les persones no hagin tingut antecedents penals, ni al Regne d’Espanya ni al seu país d’origen, essent obligatori acreditar els antecedents penals que consten a un lloc i altre. El permís que en resulti permetrà la residència i la feina, però no es garanteix la nacionalitat; aquest procediment seria encara més llarg. A més, cal demostrar que es pot viure al país de manera estable, que es treballa i que es disposa de mitjans econòmics suficients. També s’ha d’acreditar la integració social i econòmica, el coneixement de la llengua espanyola i, en alguns casos, superar una prova específica. És a dir, el procés no és ni fàcil ni automàtic.
D’altra banda, cal alertar que aquest no és el primer procés de regularització que es fa efectiu a l’estat espanyol. Felipe González va realitzar tres processos de regularització. El va seguir José María Aznar, que va regularitzar 503.000 persones en dos processos realitzats el 2000 i el 2001. I José Luis Rodríguez Zapatero va permetre regularitzar la situació a 570.000 persones l’any 2005. No ens hauria d’estranyar, doncs, aquesta repetició de la jugada, i hem de jutjar-la en el context del qual s’ha produït en el decurs d’unes quantes dècades. En principi, no es tracta de deixar entrar qui vulgui i, si es contemplen les condicions, constituiria una simple posada al dia per tal de reconèixer una realitat ja existent. Hi ha, però, diverses consideracions al respecte.
La primera és que es comunica l’anunci, a bombo i plateret, com el producte d’una política netament progressista, pactada entre un partit d’esquerres i un altre d’esquerres de debò. Segurament no estan gaire al dia de debats que ja fa anys que circulen a altres països d’Europa on, sense arribar a l’escenificació nefasta dels Estats Units, les esquerres estan revisant les seves posicions històriques al respecte. Perquè cal no oblidar que per defecte els partidaris de l’entrada de mà d’obra massiva són els grans empresaris, que tenen el mal costum de preferir salaris baixos. Certament, la regularització pot fer entrar en el marc legal a persones que fins ara en quedaven fora, i facultar per un millor control del món laboral. Però la reiteració periòdica de processos d’aquests, al llarg dels anys, segurament significa que l’explotació no s’està impedint; simplement es passa d’explotar un contingent veterà de treballadors a un altre de més recent.
Difícilment hauríem de considerar progressista una mesura que, al capdavall, pugui contribuir a agreujar la situació, ja prou degradada, del món del treball. Especialment entre la població més jove. No és que hàgim de fer la vida impossible als immigrants que ja són entre nosaltres, naturalment, sinó que progressivament dignifiquem el treball tot procurant que les esmentades providències no siguin habituals. Dit d’una altra manera, que no basem la nostra economia en l’arribada massiva i reiterada d’onades migratòries, que permetin a una minoria mantenir sous de misèria per a la majoria. O sigui el model de la baratura i l’explotació dels treballadors, que vindria a ser el cèlebre pa per avui i gana per demà.
A sobre, com sempre, en els plans del govern espanyol es vetlla per mantenir el respecte a la llengua espanyola, però no pas la catalana. I si la immigració presenta riscos (i oportunitats) pel que fa a la identitat dels pobles receptors, ens trobem de nou que no ens consta cap esforç, en la legislació en marxa, per tal d’ajudar a mitigar els riscos i a potenciar les oportunitats. Temo que no som prou conscients del que implica exigir el castellà i no pas el català als immigrants recents, pel que fa a la consciència d’ús i utilitat de les llengües respectives –si s’exigeix el català, no deu ser tan important. Això ho resoldríem vinculant clarament els permisos de feina i residència als coneixements de la llengua pròpia dels catalans? No ho sé, però potser així les persones nouvingudes compartirien més la visió que el català, com s’estilava dir en altres èpoques, ha de ser eina de cohesió social.
