Avui no em toca parlar de política, encara que, en aquesta era del ‘trumpisme’ salvatge, tot s’ha convertit en política. O en anti-política. Avui, no obstant això, em toca parlar d’una altra cosa, que des de fa una dècada em crema. Li prego, estimat lector, que em perdoni aquesta incursió en el terreny del que és personal, però necessito explicar-ho a algú, i penso que vostè em comprendrà millor que molts. Vaig escriure aquest article tornant, ahir, en l’AVE que em retornava a Madrid des de Barcelona, en un vagó bulliciós i inquiet en el qual predominaven, em va semblar, els turistes xinesos. Tal com s’està posant el futur, em va semblar altament significatiu, la veritat.
Tornava d’un acte, que vaig organitzar en al la Cambra de Comerç barcelonina, sobre els ‘reptes de les noves tecnologies’. Cap ciutat millor per fer un acte així que precisament Barcelona, la qual crec que pot ja denominar-se (jo, almenys, ho faig amb plena consciència) ‘la capital europea de la tecnologia’. Els meus últims viatges a aquesta ciutat, que simplement m’apassiona des que era un nen, han estat per visitar el Centre de Supercomputació i un parell d’empreses relacionades també amb tecnologies avançades. No vaig poder aquest any anar al Mobile World Congress, al qual sí que vaig acudir, massa fugaçment, en alguna edició anterior: si pot, l’any pròxim no s’ho perdi. Jo allà seré, confio.
En l’esdeveniment d’aquest dimecres al qual em refereixo vam mantenir un molt interessant col·loqui amb quatre experts –que realment ho eren– i amb diversos periodistes catalans rellevants i, en acabar, ja sortint cap a l’estació de Sants, se’m va ocórrer que havia de posar en ordre per escrit algunes reflexions que m’havien assaltat durant el col·loqui, i que no vaig poder verbalitzar perquè no era a mi a qui tocava fer-ho ni va haver-hi temps. Així que des d’ara m’obstino a fer una nova, i més prolongada, edició d’aquell debat. I a Barcelona com a escenari, clar.
Crec que, quan abordem el tema dels reptes de les noves tecnologies, cal anar molt més allà del simple pensament sobre si la Intel·ligència Artificial serveix per crear o destruir llocs de treball, si és a penes una font de ‘fake news’ o si és una cosa que està revolucionant els nostres plantejaments sobre la manera d’accedir a coneixements o de transformar-los. Crec que la gran pregunta, que hauria d’haver estat objecte d’un debat molt més profund del que va ser possible fer, és: acabarà prevalent el desenvolupament més complet de la IA, i no diguem ja després la supercomputació, sobre la ment humana? És a dir: guanyarà la màquina a l’home? I en un altre pla, el transformarà?
Vaig néixer el 1950, el mateix any en què es van publicar les ‘Cròniques Marcianes’ de Bradbury i alguns dels millors treballs d’Asimov. I va ser també aquell any quan va sortir a la llum el test de Turing, que pretenia avaluar la capacitat d’una màquina per a exhibir un comportament intel·ligent similar al d’un ésser humà. La pregunta era aquí des de fa més de set dècades: ara estem a collir respostes definitives.
Des de llavors el gran avenç havia estat Internet. Però la veritat és que ara es reprodueix el gran interrogant d’Alan Turing. Acabarà dominant-nos la màquina, anul·lant les nostres voluntats? És la tesi ocasionalment esgrimida per ‘profetes de l’Apocalipsi’ com Noah Harari, Byung-Chul Han o el premi Nobel Acemoglu, encara que, en realitat, el primer a llançar els seus catastrofistes advertiments sobre la IA i els seus derivats va ser Stephen Hawking. Em sembla una pregunta que no pot resoldre’s tan sols apel·lant al fet que, al final, la mà que pitja el botó que tot el posa en marxa és la mà humana. Perquè la realitat és que la màquina comença a ser autònoma, i la responsabilitat d’això és en bona part nostra, perquè probablement es tracta d’una cosa ja irreversible.
Caminava jo engiponant aquesta nota quan vaig caure, i no per primera vegada, en el fet que la magnitud del tema no pot resoldre’s amb un mer i sol article periodístic. Ni amb un llibre, encara que ja m’hi hagi posat. Estem en plena era del Canvi i de molts canvis, i la tecnologia és, en bona part, qui els impulsa, més enllà, fins i tot, de la voluntat dels governants o la de la societat civil. Per exemple fins on ens portarà el transhumanisme, l’enginyeria genètica? Som a prop de crear unes ‘races superiors’ solament perquè s’ho poden pagar? Tolerarem que, complint els somnis dels molt poderosos –penso, sí, en gent com Elon Musk— aquests es llancin a la conquesta d’altres planetes, com Mart, per instal·lar allà una súper civilització dels qui creuen que poden tenir-hi una ‘segona residència’, escapant d’una eventual catàstrofe terrenal? Res d’això és ja un mer invent de ments esbojarrades: és aquí, picant a la porta.
El desenvolupament de preguntes com aquestes està suposant vendes milionàries de llibres, no només dels autors citats més amunt. Llibres, per cert, majoritàriament ‘catastrofistes’, que ja se sap que les males notícies venen més que les bones. Això, haig d’insistir-hi, ja no és ciència-ficció, com no ho és el risc que les dades matin, en benefici dels més poderosos, el relat, quan en realitat haurien de complementar-se. El que Asimov va publicar per primera vegada l’any en què jo vaig néixer està a punt de deixar de ser una especulació molt imaginativa per passar a ser una cosa quotidiana.
El que des del fòrum periodístic que encapçalo vam fer a Barcelona dimecres passat queda, així, en una cosa clarament insuficient: hem entrat de ple en els preparatius de l’era quàntica, dels robots per a tots (bé, per a molts que puguin pagar-se’ls), de la ‘nova’ alimentació ‘artificial’ i la nova arquitectura en 3D. Per exemple. Res d’això ho vam tractar en la sessió, dedicada majoritàriament a la ciberseguretat. Impossible abastar tot això en tot just dues hores.
Abans d’arribar a l’estació d’Atocha, ja m’havia promès a mi mateix procurar un congrés omnicomprensiu per abordar tots aquests temes, pensant en com serà el nostre món allà cap al 2050 (bé, el món dels que arribin a conèixer-lo. Qui subscriu això, el 2050 estaria complint cent anys i dubto molt que pugui bufar les cent espelmes). Però abans, molt abans, d’això, del centenari, m’agradaria debatre sobre el que ens espera i explicar-ho a la societat, perquè hem de ser els periodistes els qui, ajudant als experts, expliquem el Canvi. I fer-ho, naturalment, com abans deia, des de Barcelona, capital europea de la tecnologia. I, per tant, capital del Canvi, aquí queda això.
