És important la renovació del CGPJ, tingui l’abast que tingui; i és important per la mediació d’Europa. Allò que hauria de ser una vergonya es converteix en un símbol. Gràcies a la intervenció d’Europa s’hi ha acabat una situació de cop institucional d’Estat permanent. S’ha tallat el nus gordià judicial que impedia la pretesa homologació amb Europa. O, per als amants del gòtic, s’ha clavat l’estaca al cor del mort vivent del franquisme.
Pot semblar hiperbòlic, però si s’expressa en termes actuals no ho és menys. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va provocar una recrudescència de l’anomenada “qüestió catalana” i un enduriment del conflicte. L’última ràtio de l’estat, que vestia uniforme militar, es va perdre als passadissos de l’OTAN i va estar substituïda per una altra que vesteix toga. A l’aguerrida Brunete mediàtica s’hi adhereix ara una Brunete judicial no menys combativa. El seu desvergonyit recurs al lawfare i al unlawfare ha acabat provocant la intervenció de la UE, alarmada per la deriva autoritària de la crisi espanyola.
Hi ha un antecedent molt conegut. La República de Weimar és la història de la presa del poder democràtic per un partit dictatorial, encoratjat per les estructures estatals antidemocràtiques heretades de l’Imperi, des de l’exèrcit fins a la judicatura passant per la resta de l’administració pública, la indústria i les finances. L’alarma en relació amb Espanya pot semblar exagerada. També ho semblava a Alemanya. El PP no equival al partit nazi, però VOX sí. I, com mostra l’experiència, en totes les coalicions de la dreta, la que mana és VOX.
Ah, la “qüestió catalana!”. Es recordarà com a l’inici de l’ofensiva independentista Pablo Iglesias avisava que l’independentisme hi havia desvetllat la fera de l’extrema dreta. Era a l’inrevés, la fera judicial de l’extrema dreta havia fet esclatar l’independentisme català.
És cert, Catalunya compleix una doble funció contradictòria en l’actual crisi espanyola. D’una banda, desperta l’agressivitat hispànica, disposada a una reconquesta que al seu dia va anunciar Fraga Iribarne. D’una altra li posa un límit confrontant-la amb la justícia europea i talla la deriva autoritària a l’estil de la República de Weimar. Talla la rebel·lió de les togues, últim baluard del búnquer franquista. És paradoxal que, en defensant la seva llibertat, Catalunya defensi també la d’Espanya.
I que ha estat una lluita perllongada i ferotge. D’una banda, dos braus cavallers de Sant Jaume, Marchena i Llarena, defensors a ultrança de la unitat de la pàtria com a font de la justícia i proveïts amb tots els poders de l’Estat. De l’altre, un ciutadà privat declarat a la recerca i captura al seu propi país i el seu advocat, també processat. Mai no hi va haver més poderós Goliat enderrocat per un tan minúscul David.
Al final, després de l’última batalla de l’amnistia, en què s’han fet valer totes les arts de la guerra, la Brunete judicial, molt malmesa, es retira a casernes. Fins i tot amb foc creuat al seu interior, com aquest avís del jutge García-Castellón al seu company Aguirre que la trama russa que investiga és una novel·la inèdita de John le Carré. Hi puja la resignació davant la pèrdua d’impunitat que pot suposar la nova composició del CGPJ.
Això dona una idea del camí que li queda a Espanya per recórrer fins a arribar a una homologació real amb Europa.
A Catalunya, l’alegria de l’independentisme per la desfeta judicial ve entelada per la situació de marasme parlamentari, que provoca els nervis dels diputats, fins i tot quan presideixen la cambra i s’adjudiquen el paper del Grill-parlant. Un tripartit seria un reconeixement pràctic de la renúncia d’ERC a la independència, cosa improbable, però no impossible. Un govern de minoria independentista recolzat en l’abstenció del PSC, pot ser més del que el PSOE pot suportar.
L’alternativa són noves eleccions catalanes que, entenc, no interessen ERC, però sí Junts. L’única possibilitat d’evitar-les és pactar alguna cosa que els partits independentistes puguin presentar a l’electorat per a guanyar-se el seu respecte. Per exemple, un tripartit a canvi d’un tractament singular per a Catalunya que, òbviament, no es pot negociar per falta de temps i ha de quedar a l’estat de promesa, és a dir, de crisàlide, que és més poètic.
Res de nou sota el sol.
