El company Joan Tardà ha dit que ERC ha de deixar de ser exclusivament independentista (Joan, des del fons del cor, de debò?). En un moment ben calent per a la formació, ha deixat anar la càrrega, ha instat a debatre-ho en les ponències que es presentaran al febrer i per arrodonir ha reclamat, mira com són les coses, recuperar la unitat interna del partit. Com? Unitat sobre la base de qüestionar el principal tret distintiu de la força degana del catalanisme? Precisament en allò que més ens diferencia del PSC o dels Comuns? Què hem de ser, una esquerra ibèrica amb barretina? O sense barretina, perquè fa friqui? Quina idea exactament hauria d’encabir-se per compartir el programa d’ERC al costat de l’independentisme? L’autonomisme? El federalisme? I això portaria més cohesió interna a Esquerra? Què s’hi guanyaria amb més ambivalència?
Doncs bé, des que hem abraçat la idea d’eixamplar ERC, la realitat és que el partit s’ha anat encongint. Una cosa no funciona en l’equació. El camí ja ve de lluny: amagar les estelades, no fos cas que algú es molestés; ocultar la llengua catalana en segons quins àmbits (inclòs el Congrés dels Diputats, on el mateix Tardà havia lluitat incansablement per aconseguir-hi parlar la nostra llengua); trencar la unitat estratègica amb altres independentistes com la CUP, regalar estendards i ideals nacionals a Junts; i obrir el camí a pactes amb el PSOE… Aquesta dinàmica d’anar camuflant identitat, símbols i ideari ens ha portat al racó més estret de la nostra història recent. En quatre anys, ERC ha perdut dues terceres parts dels votants. Si continuem per aquesta via, continuarem perdent simpaties a cabassos. Els ciutadans no són rucs, i no premien ningú per disfressar-se o amagar-se.
El cas és que Tardà ha tornat a fer unes declaracions explosives, i temo que del tot inconvenients per a aquells que ell assegura defensar. Perquè el company Tardà dona suport explícit a la candidatura de Militància Decidim (MD), encapçalada per Oriol Junqueras, i l’exdiputat al Congrés espanyol ha afirmat obertament que els ha avalat i que els votarà demà dissabte, al congrés d’ERC. Assegura que parla en nom personal, però caldria ara un aclariment del mateix Junqueras. Els militants d’ERC tenen dret a saber quins són els plans del candidat de MD a presidir el partit. Està d’acord amb el pla Tardà? El pla 2030 de Tardà, ja que li ha posat data i tot, és que no cal identificar República Catalana amb independència de Catalunya, atès que així s’eixamplarà la base i s’arribarà a més gent que no comparteix els supòsits del catalanisme polític i cultural.
Fa pocs dies, des de la candidatura Foc Nou vam proposar una alternativa; que ERC reactivi la independència amb un projecte, d’horitzó 2030, anomenat Pla Foc Nou. Una alternativa que il·lusiona i amb un horitzó de llibertat, de benestar i d’igualtat que pugui enamorar a tota la població del país. En forma de República Catalana. Independent. No sé si la coincidència de dates ha estat casual. En qualsevol cas, des de la candidatura de la qual formo part, creiem que sí que cal tornar als carrers, les institucions, a les paraules, a les accions i, sobretot, als somnis. I si cal, a la lluita pacífica i constant… a les trinxeres en les quals Joan Tardà ja no vol entrar. L’ambigüitat, benvolgut Joan, no triomfa mai en l’alta política, i diguem-ho clar; la gent no et votarà més perquè renunciïs a molts ideals. La gent, que vol ambició i projecte clar, et votarà si ets capaç de convèncer i d’avançar en el teu somni. Per això les persones i les organitzacions que tenen somnis, tenen un tresor en la política. I en la vida.
Oriol Junqueras ha de deixar clar si el seu pla és el de Tardà 2030 o el de Foc Nou 2030. L’objectiu mundial que han marcat les Nacions Unides per a l’any 2030 també s’aplica a Catalunya. Què volem? Sobirania energètica, alimentària, mediambiental i nacional? O ja anem bé amb la insostenible situació que patim dins del regne d’Espanya? Per quins set sous hem de deixar caure la convicció que l’única sortida viable i sòlida és assolir un estat propi? Per què la repressió ens va fer caure per terra? Per què no ho vam aconseguir a la primera? Per què ara passem una època de vaques magres? És a dir; defensem que els somnis només són vàlids en època de vaques grasses? De veritat? I allò tan antic i bonic de la lluita? Hem deixat de creure en la lluita, el sacrifici, la perseverança, la tenacitat en els nostres objectius de canvi profund? Joan, i sobretot Oriol; abandonem la lluita perquè no som en el nostre millor moment? És això?
