El 9N arriba als tribunals, tot i que probablement es resoldrà més enllà de les fronteres de l’Estat, ara que Europa es construeix a cop de sentència dels Tribunals de Luxemburg i Estrasburg. La gent que es manifesta avui a les portes del Palau de Justícia a Barcelona exerceix el legítim dret a manifestar-se, malgrat la incomoditat que el Consell General del Poder Judicial va manifestar que li provoca, en un escrit signat conjuntament amb el propi TSJC, quan va succeir quelcom semblant en la primera declaració d’Artur Mas per aquest assumpte. Una incomoditat que potser ens podríem preguntar si tindrà efectes sobre la resolució i quin seria el sentit més probable de tal eventual efecte, doncs res és mai de franc i menys l’exercici de les llibertats públiques. Però fora poc útil parlar de qüestions incontrastables i menys quan el preu d’evitar el condicionament encara enrariria més el tens ambient que gravita sobre el procés.
La manifestació del 6F, a banda de la solidaritat amb els processats, és presentada com una crítica a la politització de les institucions que impedeix convocar un referèndum per conèixer la voluntat popular en relació al futur polític de Catalunya. És una crítica al govern de l’Estat que “no pot ni vol” autoritzar-lo, tot i que ens podríem preguntar si Catalunya permetria a la Vall d’Aran fer-lo, en cas que el demanés. És una crítica a un Congrés dels Diputats que va negar-se a transferir a Catalunya la competència per a convocar-lo, tot i que se’m fa difícil imaginar un Parlament de la Catalunya independent acceptant transferir-lo a una hipotètica Barcelona de Colau que volgués, a l’estil del que vol Escòcia pel que fa a Europa (i tampoc la deixaran), preguntar al poble barceloní si vol tornar a formar part d’Espanya. I és la crítica a un Tribunal Constitucional a qui es titlla de polititzat quan nega el que se li demana, però s’esgrimeix com argument d’autoritat quan les seves indicacions intenten temperar gaites i donar sortides negociades a un conflicte absurdament enquistat sobre la base de la discussió sobre la sobirania impossible d’una Catalunya evidentment singular.
Per tot plegat ens podríem preguntar quin és el resultat judicial que més desitgen els processats, però sobre tot els que es manifesten en favor de la seva causa. Crec que l’independentisme necessita mostrar al món la condemna dels seus líders, perquè creu que el món està de la banda dels condemnats, perquè el món entén que es tracta d’un judici polític. Crec que l’independentisme creu que obté així força moral per anar a Europa a preguntar si els actes que s’enjudicien són efectivament un delicte. La condemna forma part del relat que es vol defensar com a manifestació de la violació de drets que tenen una dimensió irrenunciable i, si més no, es converteix en un motiu més per tenir fidelitzada la part de la població que creu (o vol) que no hi ha més sortida que la independència per a la situació de tibantor creixent.
Per això la convocatòria de la mobilització en el primer dia del procés al procés es pot entendre com una mena de “prova preconstituïda” per al futur procés judicial allà on realment hi ha el poder judicial per doblegar tribunals i altres institucions dels Estats en molts temes que fins fa poc havien conclòs fronteres endins, fos quin fos el resultat. Si l’esperança de tothom acaba sent Europa, potser Europa està més viva del què ens dona a entendre el Brexit, els populismes de tota mena i la gelor de la troica. Anirem veient.
