L’atac fulgurant d’Israel a Teheran ha sorprès tothom, llevat d’aquells que prenen les decisions a Tel-Aviv. Sens dubte l’assalt ha agafat desprevingut el govern dels Estats Units; el mateix Donald Trump ho feia evident poc després de l’esclat. Ha sorprès també els iranians, que no s’esperaven cap agressió en plenes converses sobre el seu programa nuclear amb, precisament, els seus enemics tradicionals de Washington. I ha sorprès el món sencer, que no sortia del seu estupor amb la tragèdia de Gaza, i que ara ja no sap què pensar; si el primer ministre Benjamin Netanyahu ha enfollit definitivament, o si ha donat un cop mestre per capgirar la situació d’impasse amb l’Iran.
A Occident, ben poca gent expressa simpatia pel règim dels aiatol·làs i els seus esforços manifestos a l’hora d’obtenir un arsenal nuclear. Tothom és conscient que l’acabaran posseint, però ningú no té gaire pressa per veure com això es materialitza. El govern israelià, doncs, ha aconseguit desviar l’atenció de les barbaritats que pateixen cada dia els palestins de la Franja de Gaza, tot castigant un dels pocs governs que avui són igual d’impopulars que el seu. Protestaran alguns que és un disbarat més de Netanyahu, que la desproporció és evident, que les dotzenes de civils ferits i morts no en tenien cap culpa, i que tot plegat potser es podia haver aconseguit amb treballs més fins per part dels serveis secrets. I tindran raó, totes aquestes consideracions són certes.
A hores d’ara, tots sabem que el primer ministre israelià no és cap cirurgià de bisturí delicat. Les deixa anar –les paraules i les bombes- pel broc gros, i sense avisar. Val a dir que la capacitat de sorpresa entra dins del que ha marcat la història moderna d’Israel. Des de la independència el 1948, passant per la guerra dels Sis Dies, les operacions de l’aeroport d’Entebbe o el segrest del nazi Eichmann… en el sentit que sigui, però a Israel mai no li ha faltat audàcia i rapidesa executiva. Potser el motiu de fons n’és la necessitat de supervivència, la joventut de la nació política o la suma que han aconseguit de talents estratègics i científics. En tot cas, els israelians han deixat altre cop tothom clavat a la cadira, des del president dels Estats Units fins al darrer dels observadors.
Així i tot, penso modestament que a la majoria de la bona gent li hauria agradat alguna sorpresa en positiu. No hauria estat de més que els cervells més potents i imaginatius del jove estat s’haguessin posat a fabricar solucions creatives. No seria el primer cop; ens van sorprendre amb el procés de pau d’Oslo, el reconeixement de l’autoritat palestina, el nivell de la recerca universitària o la recuperació d’una llengua pràcticament extingida, per posar només alguns exemples. Entenc que la situació actual no dona per gaire bones vibracions, però precisament per això caldria que s’espremessin una mica el cervell… com han fet altres vegades en la seva breu història.
Oferim alguna pista, i estrictament en relació amb l’Iran. La cultura i la nació persa no han estat mai, històricament, enfrontades amb les tribus d’Israel. De fet, els dos pobles o cultures o nacions no han fet ni fan frontera, i l’opinió de la majoria d’iranians sobre Israel no té per què ser idèntica a la majoria dels àrabs. Diguem-ho clar; els perses no són àrabs, no parlen àrab, no pertanyen ni volen pertànyer als projectes unitaris entre àrabs, i per tant el problema palestí els afecta a una certa distància. El problema és que, des de la revolució islàmica de 1979, es confonen religió i nació, i mecànicament s’equiparen Islam i món àrab. Ja no recordem detalls de temps recents, com que l’Iran va mantenir, sota Khomeini, una guerra llarga i cruel amb l’Iraq, que sí que pertany al món àrab.
En l’època del xa de Pèrsia, l’Iran i Israel tenien una relació excel·lent. Avui en dia, és evident que l’islamisme polític dels aiatol·làs complica enormement la perspectiva, però vet aquí un repte per als audaços i intel·ligents que poblen els centres d’intel·ligència d’Israel. Amb Turquia, i fins i tot amb règims àrabs i ben conservadors com Jordània o Egipte o Aràbia Saudita, els israelians han aconseguit treballar-se relacions diplomàtiques correctes. Certament, tots els països esmentats són propers als Estats Units, els grans facilitadors de la distensió amb alguns dels règims del Pròxim Orient –i els grans arxirivals de l’Iran actual-. Però si es tractava de sorprendre, i de sobtar fins i tot el bocamoll de Trump (que ja fa temps que admet que Israel no li consulta res), doncs podien haver sorprès amb una treva inesperada amb l’Iran. No ho sé, penso. Coses més inversemblants hem vist.
