La pressió social dels discrepants i, sobretot, l’actitud dels familiars de les víctimes de la dana a la cerimònia del funeral d’Estat han acabat amb la resistència saguntina –desesperada– de Carlos Mazón per mantenir-se en el càrrec. Després d’alguns dies “de reflexió”, l’encara president de la Generalitat Valenciana ha anunciat avui que dimiteix, perquè “ja no puc més”.
Ja no pot més ell ni –sobretot– el seu partit. Per al PP –al País Valencià i, encara més, a Madrid– la càrrega política que suposa Mazón és insuportable. Les enquestes en donen fe. Més enllà de la contestació al carrer en forma de concentració o manifestació, la intenció de vot i el calendari electoral general han estat determinants perquè tots els mecanismes interns dels populars hagen entès que no poden continuar aguantant la càrrega del líder polític més castigat per la demoscòpia.
Un any després dels 229 morts –que sempre li hauran de pesar en la consciència, tan lleugera–, Carlos Mazón ha fet l’anunci que qualsevol persona sensata hauria fet un any abans.
El darrer discurs de l’encara president de la Generalitat s’ha articulat sobre els pilars argumentals que ha intentat sostenir des del primer dia. Mazón ha atribuït a Pedro Sánchez i al seu govern tots els errors, tota la incompetència i tota la maldat imaginables. I encara més. Segons ha explicat, va ser la incapacitat de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i de l’Agència Estatal de Meteorologia la culpable de la insolvència en la resposta davant un fenomen que ha qualificat de “tsunami inimaginable”.
De “tsunamis inimaginables”, la història del País Valencià en va plena. D’imprevisió, reaccions tardanes i desídia en la reparació posterior, també. Per absoluta desgràcia col·lectiva, ni en efectes ni en víctimes les barrancades del 29 d’octubre del 2024 són cap excepció històrica. No sabrem mai les víctimes reals que van sucumbir a la ciutat de València durant la riuada del 1957. Allò que és del tot inimaginable és constatar amb amargura que l’experiència passada no serveix de res en cada nou present.
La Generalitat Valenciana, segons Carlos Mazón, doncs, no en va tenir cap responsabilitat. Ni en la previsió de la catàstrofe, ni en les primeres respostes per reduir la quantitat de víctimes, ni en la reacció dels dies i les setmanes després. Absolutament tota la desgràcia s’ha d’atribuir a la incompetència de les agències estatals, que no el van avisar a temps, i a la maldat d’un govern, el de l’Estat, “que ens va voler deixar sols per estratègia política”. La convicció de la mala de de Pedro Sánchez l’ha portat a sentenciar: “Espere que quan baixe el soroll la societat podrà distingir entre un home que es va equivocar i una mala persona”. “L’home que es va equivocar” va ser ell i “la mala persona” és Sánchez. Pèrfid Sánchez i beat Mazón…
La “desinformació” justifica que Mazón es passara tota la vesprada del dia més infame –tan infame com ell– dins un restaurant o que la seua consellera d’Interior, Salomé Pradas, dedicara totes aquelles hores a caçar mosques mentre el món s’enfonsava sense que ella ni el seu equip se n’adonaren, sense que no arribaren a entendre –potser encara no ho han entès– com funciona un servei d’alarmes pel mòbil.
Carlos Mazón ha atribuït també al “càlcul polític” i a “la mala fe” de Pedro Sánchez una “campanya brutal en què alguns no s’han estalviat mitjans per dir-me assassí”. Segons el seu honest criteri, això és lògic perquè forma part “de l’ADN de l’esquerra, que aprofita la mort o la tragèdia com a excusa”. Algú hauria d’espigolar exactament quina mena d’ADN té ell, homicida per incompetència vulga o no vulga.
La conspiració, doncs, i la campanya perversa dels malvats l’han obligat a deixar el càrrec, a més, quan la Generalitat, “sense cap ajuda del govern”, ha aconseguit fer “en mesos allò que pensàvem que trigaríem anys a fer”.
No s’entén. No s’entén com, seguint tota aquesta lògica tan ben raonada, Carlos Mazon ha dimitit avui en lloc d’haver-se proposat la Cruz Laureada de San Fernando.
L’actuació de Mazón i de tot el seu govern el dia del “tsunami inimaginable” va ser més inimaginable encara. Es fa difícil d’imaginar una aliança tan productiva d’incompetència, incapacitat i ineptitud, un combinat que va multiplicar per deu les conseqüències de la catàstrofe natural.
Carlos Mazón no ha volgut aclarir els detalls –insignificants, diria ell– de la seua dimissió. Si renunciarà o no, per exemple, a l’acta de diputat. Si ho fera, quedaria en mans de la jutgessa de Catarroja instructora penal de la dana, que ha decidit arribar al final de tanta incompetència. Mazón Mantindrà l’acta perquè l’encara president deu pensar-se que Nuria Ruiz deu formar part de la gran conspiració de la maldat que ha perpetrat Pedro Sánchez.
La vergonya pública i el càstig penal haurien de compensar tanta incapacitat política i tanta maldat –real– personal.
Que Carlos Mazón no descanse en pau.
