Dos estudis sobre l’ús del català de resultats catastròfics (o potser catastrofistes) en quinze dies –un de la Plataforma per la Llengua sobre l’ús al carrer i un altre del Consell Superior d’Avaluació sobre l’ús a les aules– han posat números i percentatges concrets a la inquietant sensació de retrocés lingüístic que molts parlants experimentem d’uns anys ençà. Si les dades presentades fossin exactes (pèrdua de 500.000 parlants en 16 anys, retrocés com a llengua de docència del 63,7 al 46,8% en el mateix període) estaríem davant d’una situació de caiguda lliure que, en canvi, altres dades d’altres enquestes desmenteixen (robustesa de la transmissió de la llengua de pares a fills, per exemple, o capacitat d’incorporació de parlants, marcada per l’alta quantitat de parlants de llengua familiar d’origen castellana que tenen el català com a llengua habitual d’ús).
Ball de dades a banda, l’experiència quotidiana a la regió on es juga el futur de la llengua, que és Barcelona i la seva àrea metropolitana, fa evident que el català està estancat en molts àmbits i retrocedeix en molts d’altres, essent molt difícil identificar-ne un on hagi guanyat terreny els darrers quinze anys. Què ha passat? Doncs unes quantes coses al mateix temps que, combinades, han generat un escenari clarament desfavorable, que caldrà revertir si es vol tornar a avançar.
La primera és la de sempre i és la que crea el marc mental i material, el terreny de joc on es juga la partida lingüística: el català no només és una llengua sense estat, sinó que l’estat disponible (l’espanyol) la tracta ara amb indiferència, ara amb hostilitat, però mai amb estima, respecte i voluntat sincera de protecció i foment. Aquest factor, tot sol, ja fa que el català competeixi amb una mà lligada a l’esquena. No és que li falti un poder estatal a favor, és que a més massa sovint té un poder estatal en contra. Òbviament la independència capgiraria el terreny de joc: no només deixaries de tenir un estat en contra, sinó que a més tindries un estat a favor. Però la política lingüística no pot esperar a la independència, si és que aquesta arriba mai. L’emergència és ara i aquí, i amb aquestes cartes cal jugar.
Un segon factor decisiu dels darrers 15 anys és el sobtat i profund canvi sociodemogràfic. Segur que, per edat, molts lectors d’aquest article recorden la icònica campanya de la Generalitat pujolista que deia “Som 6 milions”. Doncs bé, ara ja no som 6 milions sinó que en som 7,7. Un increment de població de gairebé el 30%, que no s’ha produït precisament pel furor reproductiu d’aquells 6 milions, sinó perquè un model productiu lamentable basat en el creixement descontrolat de la construcció i el turisme va atreure més d’un milió de treballadors d’arreu del món per ser explotats en llocs treball de baixa qualificació per als quals no hi havia ni hi ha requisit lingüístic. Es tracta d’un exemple de manual de com determinades polítiques econòmiques no només enfonsen els salaris i precaritzen el mercat laboral, sinó que també, de retruc, enfonsen i precaritzen la llengua. En pocs anys, els catalanoparlants de Barcelona i l’àrea metropolitana vam passar de tenir la sensació al carrer que érem més o menys el 50% de la població, a tenir la sensació que amb prou feines som el 30%. Potser el nombre de parlants del català no s’ha mogut, però el percentatge sí, i molt. De percepció d’equilibri a percepció de minorització accelerada, amb el corresponent risc de reacció xenòfoba. Alerta aquí, perquè això no ens pot passar.
Tercer factor, l’explosió de les xarxes socials com a principal referència d’oci i finestra de consum dels nostres joves. Mentre la comunicació de masses es produïa en àmbits regulats territorialment com els mitjans convencionals (televisió, ràdio, fins i tot el primer internet), el català va saber adaptar-se als canvis amb una eficàcia remarcable. Les xarxes i les seves regles del joc, però, han atropellat la nostra llengua. Quan no hi ha un únic emissor (l’editor d’un diari, el propietari d’una ràdio o televisió) i en un marc territorial concret, sinó que hi ha centenars de milions d’emissors individuals (youtubers, instagrammers, streamers…) comunicats entre sí per damunt de qualsevol frontera regulable, les grans llengües imperen per les implacables lleis del mercat. Els emissors individuals volen arribar al màxim de gent possible, i això crea uns estàndards d’usos lingüístics molt difícils de combatre, sobretot perquè els nostres joves dominen una de les llengües estàndard de les xarxes al món, que és el castellà. Allò que els mola són les xarxes, i la llengua imperant a les xarxes és el castellà. Ergo, quina és la llengua que mola?
I per acabar, un quart factor que no es pot amagar. Els darrers deu anys el gruix del catalanisme ha canviat les seves prioritats. Del fer nació a llarg termini i eludint el conflicte a camp obert, s’ha passat a posar el focus en la consecució de la independència com més aviat possible, descuidant –diria que conscientment– la construcció nacional i molt particularment la seva vessant cultural-lingüística. El raonament tenia lògica: davant d’un estat hostil i la seva involució en termes nacionals (sentència Estatut), l’única manera de garantir la continuïtat de la nació era aconseguir l’estat propi el més aviat possible, és a dir canviar radicalment les regles del joc. Aquesta acceleració, però, requeria aparcar les qüestions diguem-ne més identitàries del discurs catalanista i centrar-se en conceptes que poguessin apel·lar a amplíssimes majories (“això va de democràcia”), ja que a Catalunya, fins i tot en els moments més àlgids del procés, el percentatge de població que se sent nacionalment només catalana no passa del 30% (veure seqüència històrica del CEO).
Atenent a la complexitat identitària i sociodemogràfica del país, per tant, un procés d’independència de tipus nacionalista clàssic (llengua, bandera, sentiments) simplement no es considerava viable. Hauria pogut sortir bé, però va sortir malament i ara ens trobem doblement fotuts: sense estat propi i amb les conseqüències d’haver oblidat la llengua i la cultura durant deu anys. No hem dotat d’eines els professional de l’educació per entomar el repte majúscul de mantenir el català com a llengua vehicular en unes aules que durant aquests anys han canviat radicalment la seva composició lingüística; hem deixat de la mà de Déu la principal eina del català, que és la CCMA, que o fem alguna cosa o se’n va lentament cap al cementiri d’elefants de les empreses audiovisuals; no hem ni tan sols intentat fer complir a les empreses les lleis vigents en matèria de llengua… La pregunta és si es poden fer coses com aquestes, que requereixen consensos amplis Catalunya endins, al mateix temps que es manté oberta la qüestió de la independència a curt termini, que ja hem vist que dificulta molt aquests consensos interns. Però que sigui una pregunta incomodíssima no vol dir que no ens l’haguem de fer. I si volem que la resposta sigui afirmativa, caldrà posar-hi molta intel·ligència.
