Hem de resoldre d’una vegada la relació entre educació, formació i mercat de treball. D’una banda s’han d’adaptar els estudis a les transformacions que la gent que els ha de realitzar està patint com a conseqüència de la constant presència de les noves tecnologies en les seves vides. D’altra, s’ha de distingir el coneixement com a tret civilitzatori de la preparació que les persones han de tenir per desenvolupar les seves tasques professionals. A més, en quina d’aquestes dimensions es troba la cultura?
En els seus inicis la universitat estava pensada per a que unes poques persones, majoritàriament homes, adquirissin els coneixements necessaris per comandar les seves comunitats: prínceps o guerrers, filòsofs o matemàtics, el pastís del saber es repartia entre poca gent, i tota ella podia tenir una cultura “ renaixentista “, perquè l’Europa del segle XVI resumia el conegut en els llibres que caben en una estança, i si no tots, la majoria podien ser la lectura d’una persona al llarg de la seva vida, tenint en compte que de les tasques domèstiques no se n’ocupaven i que no hi havia possibilitat de procrastinar, ni de distreure’s amb altra cosa que les cartes que arribaven molt de tant en tant o l’evitació dels perills.
Ara, quan se’ns acumulen les dades (que no el saber), i l’especialització s’imposa en l’àmbit de la recerca, la formació s’adreça a donar resposta al mercat de treball, en alguns casos arribant amb retard al que aquest mercat demanda. Si moltes professions desapareixeran aviat, què fem encara provocant el somni d’emprendre-les en els nostres graduats? I si a les empreses és cada cop més necessari l’assessor àulic que pugui nodrir, o simplement vestir l’empresa de transparència i ètica, perquè no hi ha una aposta ferma en la promoció dels estudis humanístics?
Miquel Iceta té un repte al capdavant del seu actual ministeri, un departament que sempre s’ha criticat perquè en el fons, tot i que en general es pensa en gent del ram tradicionalment dit “cultural”, l’amplitud de l’objecte és immensa! Perquè també és cultura el conreu de la terra, la meditació que fan els senderistes en el seu entorn natural, la tècnica d’elaboració del vi, del pa o del formatge, l’artesania que en un temps fou l’única forma de fabricació possible. És cultura la música, però també la construcció d’un piano, d’un escenari i un vestit, com ho és la màgia del maquillatge i la perruqueria en el cap de qui surt a escena a cantar, ballar o recitar. És cultura el disseny de la peça que fa un cotxe aerodinàmic, la cuina que sembla poesia, la rellotgeria de precisió, la talla manual d’un diamant, la hibridació d’un roser o el cosit d’una llibreta, sigui per apuntar-hi el balanç de l’empresa, o per escriure-hi versos.
Té un problema Miquel Iceta per definir sincerament l’àmbit de les seves competències o per decidir tancar el departament i repartir-les entre la resta de ministeris, en el que fora un exercici d’austeritat tan lloable com inversemblant en els governs de Pedro Sánchez.
