Ja fa uns quants anys va anar agafant força en alguns cercles de pensament independentista una idea que al meu parer ha travessat, fins aquest diumenge, la política catalana. La idea venia a dir que per al conjunt del nacionalisme català i més endavant de l’independentisme tindria uns efectes molt positius que hi hagués diverses forces polítiques independentistes, cadascuna lligada a una marca ideològica concreta i es confrontessin contundentment en les eleccions i en la dinàmica institucional. Que hi hagués així una força independentista de centredreta, liberal o conservadora, una de més aviat socialdemòcrata i fins i tot una d’esquerra radical. No es contemplava la possibilitat, llavors, d’una extrema dreta independentista. Aquestes forces diferents i confrontades aleshores s’identificaven com a CiU, ERC i la CUP, totes elles inequívocament catalanistes i d’obediència catalana. I figurava que obtindrien per separat i confrontant-se millors resultats que confluint o que anant juntes i, per tant, el resultat seria un eixamplament de la base electoral de l’independentisme. Venien a dir que per a molts electors independentistes podia ser una pega haver de votar només en clau nacional i, per tant, donar el vot a llistes o avalar la participació en governs on hi hagués algú que pensés exactament el contrari que ell en temes, posem per cas, com l’impost de successions o el quart cinturó. Si hi ha forces diferents que poden atreure electors diferents, el perímetre de vot independentista creixerà. I llavors aquestes forces ja es posaran d’acord en l‘agenda independentista, encara que no s’hi posen en la llei de successions o el quart cinturó…
La idea –nascuda essencialment en laboratoris de pensament d’esquerres- tenia una segona part implícita, que tenia veure amb el moment històric del final del pujolisme. Venia a dir que la identificació del nacionalisme català amb la dreta o el centredreta havia dificultat molt la seva penetració en amplis sectors populars del cinturó de Barcelona i Tarragona, que votaven socialista. Però que si hi havia una oferta independentista nítidament d’esquerres que a més convencia aquests sectors que, més enllà de qüestions identitàries, el seu interès (també de classe) era que Catalunya fos independent i amb més recursos per a les polítiques socials, hi hauria una entrada massiva de nou vot a l’independentisme per aquesta porta. Els qui votaven fins ara esquerres en clau espanyola passarien a votar esquerres en clau catalana. Això significaria en la pràctica un profund afebliment del PSC en favor de les opcions de l’esquerra independentista. Al final del procés es produirien doncs tres efectes. Un, l’ampliació de la base electoral de l’independentisme i la constatació que les forces independentistes podien sumar més anant per separat que no pas juntes. Dues, l’hegemonia de l’independentisme dintre de les esquerres, en perjudici del PSC. Tres, l’hegemonia de les esquerres dins de l’independentisme, que podrien superar l’independentisme de centredreta.
Aquesta idea va agafar molta força. Al meu parer ja estava molt present en la creació dels tripartits d’esquerres a començament de segle i s’ha mantingut viva fins ara, amb l’únic parèntesi –parcial, perquè la CUP mai no hi va voler ser- de la candidatura unitària de Junts pel Sí. Que no v provocar un entusiasme unànime en els partits i que es va abandonar de seguida dient precisament que tenir candidatures diverses i enfrontades augmentaria el perímetre i eixamplaria la base. No és en absolut una idea absurda. Certament, en alguns moments ha servit d’excusa teòrica per persones de tots els bàndols que es troben més a gust en la confrontació que en la confluència. Però per exemple és una idea que ha funcionat plenament a Euskadi. I allà ha produït gairebé tots aquests efectes: el perímetre del bloc independentista ha crescut amb la disputa entre el PNB i Bildu, l’independentisme ha esdevingut hegemònic a Euskadi tant dins de la dreta com de l’esquerra (en perjudici de la dreta i l’esquerra de clau espanyola) i a través de Bildu l’esquerra pot aspirar, sense haver-ho aconseguit encara, a ser hegemònica dins del nacionalisme. Ha funcionat doncs molt bé a Euskadi. Però a Catalunya no. A Catalunya ha passat tot el contrari del que deia la teoria: el perímetre del vot independentista s’ha anat encongint, el transvasament de vot des de l’esquerra d’àmbit espanyol (el PSC) i l’esquerra independentista no s’ha produït i tampoc l’esquerra ha aconseguit consolidar la seva hegemonia dins de l’espai independentista. Al contrari, el que veiem a Catalunya és que el perímetre del vot independent en general (i el d’ERC en particular) creix quan hi ha períodes de confluència entre independentistes i baixa en picat quan hi ha períodes de confrontació entre independentistes. Aquest diumenge l’independentisme ha perdut la majoria al parlament, entre Junts i ERC han tret set diputats menys dels que va treure Junts pel Sí, el PSC és més fort que mai i Junts ha tret quinze diputats més que ERC, que venia de governar en solitari.
La teoria era bona, però la realitat ha anat per un altre cantó. I quan la teoria no explica ni modifica la realitat, la tossuderia de la realitat potser hauria de fer modificar la teoria. L’independentisme creix quan entra en dinàmiques de confluència i decreix quan entra en dinàmiques de confrontació. I els resultats d’aquest diumenge passat en són la prova més palpable. Són exactament els contraris dels que la teoria preveia i desitjava fa uns anys. Som a temps doncs de reconsiderar no tan sols la teoria, sinó la pràctica que n’emana i passar a una dinàmica positiva de confluència, deixant a banda una dinàmica de confrontació que ha provocat els efectes contraris dels que buscava, perjudicant molt especialment els que més hi creien? Doncs potser sí. Fent política ficció. Junts i Esquerra –i fins i tot la CUP, si és conscient de quin és el seu pes electoral real- poden gestionar els resultats de diumenge passat en un marc de confluència o amb un marc de confrontació. De confluència? Anant als debats de la investidura com un bloc, conjuntural però sòlid. Votant un mateix candidat. Certament, fins i tot així tenen mot difícil aconseguir la investidura d’un candidat independentista (55 0 59 diputats). Però no més del que ho té el PSC per aconseguir la investidura de Salvador Illa, excepte que l’aconsegueixi gràcies a Vox i el PP: 44 diputats amb els Comuns. I si no l’aconsegueix ningú i hem d’anar a eleccions repetides, probablement no és igual per a l’electorat independentista que s’hi arribi amb uns gestos de confluència entre forces que amb un clima de confrontació, com el que hem tingut fins ara i ja hem vist on ens ha dut.
Certament, els problemes de fons persisteixen. Certament, aquesta fórmula que havia de servir per ampliar la base i que ha servit per a tot el contrari, no té cap alternativa sòlida en una fórmula per aconseguir fer més gran el perímetre electoral de l’independentisme i penetrar en les zones i els sectors que diumenge van votar altra vegada amb entusiasme el PSC. L’independentisme té un problema gros pendent per ampliar la base. Però ara en té un d’igual de gros i encara més urgent: que no continuï encongint.
