Com si d’unes ulleres es tractés, també el pas del temps va desentelant la trama judicial contra Laura Borràs, un dels casos més flagrants de lawfare que l’Estat espanyol ha ordit aquests darrers anys. Però per tal que una operació com aquesta sigui reeixida, cal, primer, l’harmonització dels diferents elements que la componen: Govern, tribunals, clavegueres i mitjans de comunicació, i cal, també, la col·laboració entusiasta dels adversaris polítics de la víctima, tant interns com externs, que hi sucaran pa amb l’objectiu d’eliminar-la del seu escenari. En el cas de Laura Borràs, com s’ha vist, aquests adversaris han estat encara més agressius que la mateixa trama espanyola.
L’informe tecnicojurídic absolutament independent de les parts implicades, signat per David Ros, professor en cursos de l’Instituto Nacional de Administración Pública d’Espanya, i Isidre Llucià, doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, membres tots dos del Col·lectiu Maspons i Anglasell, ha clarificat el cas Borràs. L’informe d’aquest col·lectiu, integrat per juristes i dedicat a la defensa de principis bàsics, com són la llibertat, l’equitat, la limitació i la separació de poders i la proscripció de l’abús, desemmascara la persecució, l’assetjament i l’escarni de què ha estat objecte l’expresidenta del Parlament de Catalunya en ser acusada de corrupta i prevaricadora amb falsedat documental. I és que no hi ha cas. Res de res. El que sí que hi ha és un enfilall de mentides que respon a l’objectiu de decapitar l’independentisme català i desacreditar persones i institucions, com el F.C. Barcelona o Òmnium Cultural, i destruir els sistemes sanitari i financer de Catalunya per tal d’afeblir el potencial del país i embrutir-ne la imatge internacionalment. No oblidem que estem parlant de l’Estat espanyol, un Estat capaç de tot –de tot!– per la ‘unitat d’Espanya’, amb dades que el vinculen a l’atemptat del 17 d’agost del 2017, a la Rambla de Barcelona, just 45 dies abans del referèndum de l’1 d’octubre.
Però centrem-nos en el cas Borràs. A la pregunta “Per què no hi ha prevaricació?”, l’informe respon això:
- La finalitat complia els objectius de la Institució de les Lletres Catalanes: la cultura catalana.
- La contractació menor es va fer dins els marges de la normativa aplicable, Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP). Per tant, era lícita i absolutament ajustada a dret.
- En no tenir els diferents contractes una unitat funcional, no es van poder fer fraccionaments, per tant, no hi va haver aquesta irregularitat, que és la que comportava l’acusació de prevaricació.
- Fins i tot en el supòsit que fos una irregularitat, per a poder ser tipificada de prevaricació és necessari que l’actuació es fes sabent o sent plenament conscient de la irregularitat, posada en evidència mitjançant informes interns previs a la contractació, informes que són preceptius en cas d’irregularitat. Tanmateix, no existeix cap informe en aquest sentit. És a dir, ni tan sols hi ha cap advertiment de la possible actuació irregular, en el cas d’haver-ho estat. Cal recordar que el dret administratiu és un dret eminentment escrit, i els informes es fan per escrit.
- Formalment, d’acord amb la LCSP vigent en aquell moment, era suficient fer la feina, presentar la factura i pagar-la.
Pel que fa a l’acusació de corrupció, l’informe detalla els preceptes definits per la Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (2003) i que són els següents: “el suborn de funcionaris públics nacionals, estrangers i d’organitzacions internacionals públiques; la malversació, l’apropiació indeguda i altres formes de desviament de béns de funcionaris públics; el tràfic d’influències; l’abús de funcions; l’enriquiment il·lícit; l’increment significatiu del patrimoni d’un funcionari públic respecte dels seus ingressos legítims que no pot ser raonablement justificat; també el suborn en el sector privat; l’encobriment; l’obstrucció de la justícia…”
I en virtut d’això, l’informe afegeix:
- No hi ha cap element que porti al delicte de prevaricació. Tot al contrari, les adjudicacions van ser lícites i es van executar de conformitat amb la LCSP.
- No hi ha corrupció, ja que no hi ha benefici econòmic indegut per a cap de les parts, atès que la Convenció Internacional de Delictes de Corrupció, aprovada per l’ONU l’any 2003, estableix clarament que només es pot considerar corrupció si hi ha un benefici econòmic indegut per a alguna part, cosa que la mateixa sentència nega explícitament.
Recomano la lectura completa de l’informe tecnicojurídic i analític de la sentència, ja que explica moltes més coses d’acord amb les quals conclou que “El cas de la presidenta Laura Borràs és un cas d’ús i abús tergiversat del dret (lawfare)” i considera que, a més de la trama ordida contra ella, “es va produir l’anomenada condemna del telenotícies, atès que en els mesos anteriors al judici es va formular per part dels seus adversaris un relat que ja la condemnava públicament per corrupció i amiguisme”.
I no només aleshores, podríem afegir. Encara ara aquests adversaris –alguns s’autoanomenen independentistes– continuen servint-se de la trama jurídica espanyola per difamar Laura Borràs. N’hi ha prou de revisar els vídeos i els àudios de persones com Oriol Junqueras, Pere Aragonès, Salvador Illa, Jéssica Albiach, Marta Vilalta o Xavier Pellicer diputat de la CUP, tractant-la de “corrupta”, per veure l’odi que traspuen. Ara, és clar, seria un bon moment perquè demanessin perdó, però no ho faran per dos motius: en primer lloc, perquè es demana perdó quan s’ha comès un dany fruit d’un error o d’un excés emocional, però la demanda esdevé vàcua quan el dany ha estat fet conscientment i amb el desig exprés de causar-lo; i, en segon lloc, perquè la supèrbia que caracteritza els qui haurien de disculpar-se fa que percebin aquesta acció com una humiliació.
La maledicència amb voluntat de destruir una persona per a tota la vida no es ventila amb unes disculpes. I encara menys si el mal causat és totalment o parcialment irreparable. Junqueras, Aragonès, Illa, Albiach, Vilalta, Pellicer i companyia s’han servit de la seva projecció mediàtica per sumar-se, en qualitat de col·laboradors de l’Estat espanyol, a la destrucció de la carrera política de Laura Borràs, estigmatitzant-la com a persona corrupta. Tanmateix, cada desqualificació, cada calúmnia, cada injúria contra ella ha estat una prova del complex d’inferioritat que aquests difamadors experimenten davant seu. Són com aquells futbolistes que, sentint-se impotents davant el talent d’un adversari, opten per lesionar-lo. Faria bé la defensa de Laura Borràs de recopilar tot aquest material, gràfic i sonor, a fi d’interposar demandes per calúmnies i injúries contra la seva persona.
Els casos de Jordi Pujol, Sandro Rosell, Artur Mas, Xavier Trias o Laura Borràs són casos flagrants de la guerra judicial (lawfare) de l’Estat espanyol contra Catalunya. Amb relació a tots ells, l’Estat prevaricador ha fabricat proves falses i s’ha servit del dret per burlar la democràcia, manipular eleccions i agredir Catalunya a través de persones situades en llocs rellevants del país. Però el més vergonyós de tot plegat no és pas això. El més vergonyós és que hi hagi catalans que, dient-se independentistes, han fet seu el relat espanyol a fi de satisfer les pròpies ambicions personals i de partit. No oblidem que estem parlant de l’Estat dels GAL, amb terroristes que van entrar i sortir de la presó per una porta giratòria, de l’Estat de Pegasus, que espia la vida dels dissidents polítics, i de l’Estat que s’eleva a si mateix a la categoria de Veritat Absoluta en nom de la qual es creu facultat per violar els drets humans. És vergonyós, sí, que aquest Estat mereixi el més mínim crèdit per part d’aquells catalans que afirmen voler una Catalunya lliure. El govern i els tribunals espanyols, precisament perquè són espanyols, sempre, sempre, sempre seran enemics de la nació catalana. Sempre seran un instrument prevaricador contra Catalunya i contra les seves llibertats nacionals. Què és la prevaricació?, pregunta l’informe Maspons i Anglasell. I tot seguit respon: prevaricació és el delicte que fa una autoritat que sap que està decidint una cosa injusta.
