Si volguéssim fer caricatura del que ens expliquen, ara mateix podríem dibuixar Vladimir Putin com una barreja de Hitler i Saddam. Un personatge situat entre aquell foll nazi encaparrat a destruir mitja humanitat i l’altre foll àrab que tot just tenia força per destruir-se ell mateix. La premsa anglòfona fa setmanes que ens alerta d’una hostilitat creixent i, seguint les consignes de la Casa Blanca, del perill que les legions de Rússia ataquin els ucraïnesos. Fa poc el conflicte del Kazakhstan deien que havia de servir de pròleg, i figurava que l’entrada de tropes russes convertirien aquell país en una primera colònia del Kremlin –cosa que no va succeir- i que després vindria Ucraïna com a segona colònia –cosa que està per veure.
No sabem què pensar però, com passa sovint, la veritat potser estigui situada entre dues exageracions. Costa d’imaginar que l’exèrcit rus vulgui iniciar una ofensiva a gran escala contra el seu veí eslau. També és cert que la guerra ja existeix al Donbass, on 14.000 víctimes permetin qualificar-ho, amb cert cinisme, de confrontació de baixa intensitat. I és cert que quan a Putin li va picar la mosca, es va cruspir la península de Crimea tota sencera. No sembla que la comunitat internacional es pugui quedar de braços plegats si una invasió es produís, però d’altra banda és ben poc probable que s’emboliquin en una aliança internacional a l’estil de les que es van orquestrar en les guerres del Golf, en aquella ocasió sota la benedicció de Nacions Unides.
Rere les converses d’aquest mes a Ginebra entre els enviats de Biden i Putin, alguns cronistes sembla que hagin viscut un revival de la trobada de Munic de 1938. Com si es repetís la història d’unes democràcies occidentals porugues, cedint davant d’un dèspota assedegat d’espai vital, i deixant-s’ho fer tot per una pau que ja es preveu ben fugissera. I dient que no tenen cap valor les proclames abrandades del Kremlin, jurant que no volen cap guerra, ja que es poden comprovar concentracions de tropes a les fronteres i el monstre ensenya unes dents que fan por. Al mateix temps, hi ha qui ho veu tot plegat com un teatre d’ombres, acompanyat d’un llenguatge que recorda les acusacions de George Bush, amb aquelles armes de destrucció massiva que suposadament tenia Saddam Hussein i que eren un pur deliri, però que van servir per potinejar l’Iraq.
De debò Washington té por d’una invasió russa a tota escala? O simplement vol despistar la penya amb alguna batussa pujadeta de to, per tal d’amagar la crisi de popularitat del molt venerable Joe Biden? Amb tota probabilitat, ni una cosa ni l’altra, sinó una barreja de les dues. Als EUA saben que Putin està remenant el que considera el seu pati de casa, com ha fet sempre, però que mai no s’embarcarà en una aventura que acabaria cent vegades pitjor que la de l’Afganistan. I és clar que interessa ressuscitar el The Russians are coming d’altres èpoques, per reforçar la figura d’un president feble i en hores molt baixes. Res millor que una crisi de superpotències a l’estil de Kennedy, cinematogràfica i para-nuclear, per tal de maquillar el president actual amb dosis de tot el que li manca; joventut, fotogènia i carisma.
A l’altra banda, realment Moscou desitja una guerra amb Kiev? En el fons de l’ànima russa, és possible que sí; des de la dissolució de l’URSS, ara fa 30 anys, el cor de la gran pàtria batega amb la idea de recuperar la unitat de l’imperi més gran de la terra, unió que s’havia mantingut a sang i foc durant segles. I pel que fa a Putin, no tinc gaire dubte que li encantaria enviar hordes de cosacs per tal d’acabar amb els petits russos que mantenen la impertinència de voler ser independents de veritat. Ara bé, cal dir que, encaparrat en recuperar la reputació de l’ós rus, tampoc no farà res que pugui ensorrar la imatge de força que ha anat refent els darrers anys. No entrarà en un fangar militar, ni es voldrà convertir en un pària internacional, ni anirà a buscar una estúpida espantada nuclear.
Com diu la saviesa popular, malfiem-nos de Rússia. No la sobrevalorem quan sembla forta, i no la infravalorem quan sembla fràgil. Ara mateix, és una combinació de les dues coses; forta en armes i en el proveïment de gas, així com en l’aliança amb la Xina, Índia i l’Iran, però fràgil en fortalesa empresarial, econòmica i social. Ens trobem amb un país que és poderós a mitges, monstre a mitges, democràcia a mitges, terrorífic a mitges. Per tant, tindrem un conflicte a mitges. I ni Hitler ni Saddam. El petit gran Vladimir farà, amb tota probabilitat, allò que sap fer i que pot fer, és a dir putinejar.
