Expliquen les cròniques que el tercer polític més present en els informatius de TVG és… Carles Puigdemont. En parlen obsessivament perquè el president català a l’exili fa sis anys que s’ha convertit, via campanya mediàtica, en l’enemic número 1 de l’opinió pública espanyola. I encara més després de la investidura de Pedro Sánchez, en un pacte entre l’esquerra espanyola i els diversos sobiranismes costaners que amenaça de cronificar-se per la incapacitat del PP d’allunyar-se de la companyia de Vox i recuperar, com sigui, l’antiga interlocució amb el PNB i el catalanisme de centre dreta.
Però no. El PP insisteix en aprofundir en el mite Puigdemont, al que caracteritza com un personatge totpoderós dins d’un procés de rendició creixent del PSOE. La premsa de Madrid insisteix, dia rere dia, en què els catalans s’ho emporten tot a voluntat, que se salten les lleis quan volen, que manen per sobre de la Moncloa i que l’Estat es governa des de Waterloo. La suposada força del president exiliat és tan superlativa que fins i tot la dreta espanyola s’ha vist obligada a reconèixer que, depèn de com, podrien plantejar-se almenys uns indults -ni que sigui amb algunes condicions- per recuperar les possibilitats de pactar amb els diputats de Junts a Madrid.
La paradoxa és que aquesta conversió de Puigdemont en una mena de Robin Hood malvat que roba als pobres espanyols per donar-ho als rics catalans és vent de cua per al BNG. Si el que cal és tenir diputats molts independentistes, a Madrid i a Santiago, allà està, resplendent, la papereta dels galleguistes. Tant és així que fins i tot la premsa més ultra de Madrid ja anticipa la depressió: “En aquesta Espanya, per ser tingut en compte i respectat a Madrid cal ser separatista (…) Ha arribat l’hora del Bloque“.
