El ple d’aquest dimecres al Parlament de Catalunya ha segellat la posada en marxar del compte enrere per a una repetició electoral. Sense que ni tan sols hi hagi hagut cap candidat a la investidura –malgrat que hi ha dos aspirants–, s’ha activat una cursa contra rellotge que s’acaba el 26 d’agost. Un dels que ha de córrer és Salvador Illa, que va guanyar les eleccions del 12-M i no se’n surt de fer valdre aquesta victòria, malgrat que a l’altre aspirant a candidat a la investidura, Carles Puigdemont, tampoc l’hi va millor. Aquestes dificultats del PSC, que no acaba d’arribar a la Casa dels Canonges, semblen l’únic maldecap que té ara mateix el socialisme espanyol. I s’ha de veure si guanya també aquesta batalla, per completar el bingo.
Perquè pocs mesos després de la gran batalla de Ferraz, quan semblava que Espanya es trencava amb la dreta protestant dia i nit davant la seu del PSOE per l’amnistia pactada amb ERC i Junts, tot va tornant a la normalitat. El bipartidisme que ha sostingut el règim espanyol des del 78 es mostra resilient i comença a refer ponts amb el pacte de Brussel·les per la renovació del CGPJ. Una vegada més, el PSOE exhibeix que és l’únic partit que pot pactar amb gairebé tots els altres –excepte Vox. De fet, pot anar a Brussel·les a pactar amb Puigdemont i al cap d’uns mesos tancar un acord a la mateixa ciutat amb el PP. Mentrestant el seu soci, Sumar, està tocat greument, però no li marxa del govern per molt que el desgasti. És l’escenari ideal per a Pedro Sánchez, una esquerra a la seva esquerra abonyegada i domesticada que li resol problemes en lloc de crear-n’hi.
Així és com l’esquerda en el règim del 78 que semblava haver obert l’amnistia es tanca a tota velocitat. L’efecte Ferraz passa i la desmobilització a Catalunya es queda. L’independentisme, aprofitant la carambola del 23-J i en un esforç titànic que l’ha acabat de destrossar per dins, ha aconseguit només mitigar una repressió que ja l’havia castigat amb duresa durant gairebé set anys. Massa tarda per considerar-ho un triomf. I ara no sap què fer-ne, d’aquesta no-victòria i de la no-erosió del règim espanyol, on PSOE i PP sempre troben la manera de ser feliços i menjar anissos, en un matrimoni de conveniència amb mala salut de ferro.
