En aquests dies de confusió, un dels exercicis periodístics més recomanables consisteix a mirar-se de tant en tant el bloc de Rafael Poch-de-Feliu. Historiador de formació, ha estat dels pocs periodistes que ha estat corresponsal a Moscou, Beijing, Berlín i París, assistint a esdeveniments com la caiguda del mur, la descomposició de la Unió Soviètica, l’expansió econòmica de la Xina o l’eclosió i crisi de la globalització. En l’entrada del passat 9 de novembre, Poch, algú que parla alemany i rus i coneix molt bé les característiques d’ambdues societats, reproduïa un interessant article de l’assagista Thomas Fazi que es dedicava a analitzar en profunditat els suposats incidents de “guerra híbrida” atribuïts de manera automàtica i amb descurança a Rússia. Tot examinant informes d’agències governamentals, descrivia “entre 52 i 255 atacs” (la qual cosa vol dir que no existeix una definició precisa sobre el que és un “atac híbrid”). Tanmateix, en els detalls, molts dels suposats atacs no resultaven tal cosa. Sovint eren errors humans, confusions, exageracions, o, en el cas de vols de drons, aparells que s’havien desviat del seu rumb sovint a causa de les (accidentals o no) interferències de la guerra electrònica amb què es defensen les forces armades ucraïneses. En altres casos més espectaculars, com el sabotatge als gasoductes del North Stream, la pista més sòlida, i en mans judicials, és la protagonitzada per agents ucraïnesos, que efectivament són els més interessats a perjudicar els interessos econòmics de Rússia. L’article enumera molts més casos que fins i tot alts funcionaris de l’OTAN descarten la participació de Moscou, i molts altres que, ja en mans de jutges que tracten d’aclarir els fets, fan decaure tota participació dels russos. L’article acaba amb la comparació, força inquietant, amb allò que durant la guerra freda, i per al cas italià, es va anomenar l’estratègia de la tensió: l’ús de la violència en atemptats de falsa bandera, polarització induïda, incidents terroristes de paternitat incerta, i els tentacles de l’operació Gladio on els serveis secrets occidentals miraven de lluitar contra l’extensió del comunisme en una guerra silenciosa en zones grises.
Tanmateix, qui es mira habitualment els mitjans de comunicació no deixa de rebre missatges amb un bombardeig de saturació mediàtica, segons la qual Rússia està atacant Europa mitjançant accions de guerra híbrida (el llenguatge mai no és innocent). Qualsevol amb una mínima idea de comunicació sap que aquestes formes reiterades d’enviar informacions amb un punt tendenciós busquen manipular la psicologia col·lectiva per resignar la població a la idea inevitable d’un conflicte imminent, i anar interioritzant la culpabilitat russa. En el món mediàtic, les coses han canviat força respecte a l’època en què Washington, el 2003, exhibia les “proves irrefutables” sobre les armes de destrucció massiva del règim de Sadam Hussein. Calia molta imaginació per interpretar en fotografies gens clares que allò eren proves fefaents. Tanmateix, no calia ser un geni per endevinar que algunes imatges desenfocades acabarien amb una guerra unilateral contra l’Iraq, que va esdevenir una tragèdia incommensurable i que va trinxar un país que encara no s’ha recuperat. Ara, i en una era d’IA generativa, tampoc calen massa proves per entendre que algú vol provocar un conflicte amb Moscou, tot estenent una guerra que els contribuents europeus estem finançant (uns 236.000 milions d’euros, segons les dades oficials de la Comissió Europea) a costa de les nostres pensions, seguretat ferroviària, infraestructures o estat del benestar.
Quins interessos pot tenir Rússia a provocar una guerra amb Europa? Francament, pocs. Mentre Moscou no és capaç d’imposar-se a una Ucraïna militarment molt inferior, empantanat en una guerra que ja fa prop de cinc anys que dura, i que ha de recórrer a mercenaris davant les desercions massives dels joves russos, l’OTAN multiplica per 8,3 el seu pressupost de defensa; per 2,8 els militars en actiu; per 4,8 les aeronaus; per 2,2 els tancs; per 9,8 els vehicles blindats; per 1,3 l’artilleria i per 3,8 les armades respectives. Sí que té prioritats estratègiques. Les que afirmen públicament: allunyar l’OTAN de les seves fronteres, neutralitzar Ucraïna –i probablement segregar part del seu territori, a banda de posar un govern afí– i acabar amb operacions encobertes (revolucions de colors) als seus flancs del sud o de l’est que busquen estrènyer el llaç al país.
La propaganda a la qual ens hem anat acostumant aquests darrers anys ens assenyala Rússia com a una autocràcia amb una condició moral perversa. Una mica com a les caricatures que apareixen als films maniqueus de James Bond. A veure, Rússia no ha actuat mai com la Mare Teresa de Calcuta, tanmateix, en els judicis ètics de la geopolítica, altres països “dels nostres” no són precisament un paradigma de virtuts. El president Erdogan té a mitja oposició a les presons, prohibeix els partits que li plau i sembla que els seus serveis secrets es dediquen a assassinats selectius i segrestos d’opositors a fora de les seves fronteres, a banda de les seves intervencions militars a l’exterior sense cap aval de les Nacions Unides o de l’ocupació il·legal d’una part de Xipre, país, per cert, de la Unió Europea. Per la seva banda, qualificar de guerra híbrida d’una invasió de cent mil marroquins a Ceuta, amb fotografies d’alts funcionaris fotografiats coordinant l’operació a pocs metres de la tanca no sembla precisament cap exageració. Tanmateix, sembla que l’exclusivitat del mal correspon a Rússia, a qui s’exclou de la participació en competicions esportives, del sistema SWIFT bancari i fins i tot del festival d’Eurovisió.
Si ens fem la pregunta “cui prodest?”, el conflicte amb Rússia, trobarem elements més inquietants. D’una banda, el país més bel·ligerant i interessat és Alemanya, fins al punt que es planteja il·legalitzar AfD, no pas, com pretenen fer creure, per les seves connivències amb l’antic nazisme, sinó perquè pretén normalitzar les relacions amb Rússia. D’una banda, hi ha l’enclavament de Kaliningrad –l’antic Königsberg, capital històrica de Prússia Oriental, regió de la qual els russos durant i després de la Segona Guerra Mundial –no ho oblidem– van expulsar 2,2 milions d’alemanys que hi vivien des del segle XIII. Una derrota de Rússia en un conflicte armat podria representar la possibilitat de redibuixar unes fronteres que en aquella zona han estat tradicionalment inestables. De fet, la qüestió de Kaliningrad seria el principal casus belli d’un conflicte d’imprevisibles conseqüències.
Encara que no hi hagués canvis territorials, la tecnocràcia europea –dominada essencialment per Berlín, sobretot ara que han marxat els anglesos i que França està massa ocupada a suïcidar-se– està massa interessada a propiciar un canvi de govern i d’orientació estratègica a Moscou. Hi ha una certa nostàlgia alemanya per l’època en què el caos social i econòmic que va succeir a la dissolució de l’URSS va propiciar grans negocis i una extensió de la influència de Berlín fins que Vladímir Putin va posar ordre. Un ordre que implicava el repartiment del pastís econòmic dels oligarques a canvi de la seva incondicional obediència.
Tanmateix, de la mateixa manera que Alemanya es va equivocar completament a compartir la seva tecnologia, a canvi de la dissolució de fronteres comercials amb la Xina, l’empresariat germànic ha concatenat un seguit de decisions estratègiques que ha empès la seva economia vers una crisi existencial, a partir d’errors no forçats, fruit d’una supèrbia cultural que sempre els ha dut pel mal camí. Fa pocs anys, el periodista Wolfram Münchau va descriure, al seu llibre Kaputt, la fi del miracle alemany, que va perdre la cursa de la digitalització abans de començar-la, apostant per tecnologies obsoletes. O evitant, via els dogmes del seu peculiar ordoliberalisme, les inversions i la planificació necessàries per modernitzar les seves infraestructures tecnològiques i energètiques. O, pitjor encara, practicant una erràtica política energètica (tancant nuclears i posant restriccions ambientals que qüestionava la continuïtat dels motors de combustió i la seva indústria pesant) abans que la tecnologia fos prou madura o sense calcular que això abocaria la seva principal indústria de l’automòbil i metal·lúrgica a la fallida tècnica. Els estrategs deuen calcular que un conflicte victoriós contra Rússia permetria controlar fonts d’energia barata (gas i petroli, i ja s’ho farien per fer oblidar els discursos ecologistes al seu electorat) o trobant mercats captius, com a la pràctica va succeir amb els antics països del bloc oriental, un cop va caure el mur de Berlín. I, en el mentrestant, una fase de rearmament permetria reconvertir la seva indústria metal·lúrgica (especialment els seus diversos Volkswagen escampats per la geografia) en indústria de guerra, aquesta vegada finançada pel conjunt de contribuents europeus, i amb clients captius, sense necessitat de competir en preu, quantitat o qualitat als fabricants de cotxes xinesos.
Ara bé, el més inquietant és que tots aquests tambors de guerra oculten raons de fons que ja fa temps que circulen. Provocar, promoure o simular una guerra amb un enemic més modest que la gran competència civilitzatòria xinesa és aprofitar un estat de xoc, en termes de Naomi Klein, per desmantellar el que queda del model europeu de l’estat del benestar. Ja ho estem veient: que hi hagi retards generalitzats als ferrocarrils de tota Europa, que els carrers de les ciutats del continent estiguin inundats de persones emprenyades per la pèrdua de poder adquisitiu, que els sistemes sanitaris i educatius s’estiguin enfonsant, o que els criptobros globals estiguin passant-se el dia qüestionant els sistemes públics de pensions a fi de quedar-se les contribucions dels treballadors són un indicatiu que l’esperit del 45 està essent qüestionat. Un país fonamentat en el brutalisme de mercat com els Estats Units no es pot permetre que Europa visqui més i millor que els seus ciutadans. Els rics globals en volen més, i robar drets n’és la millor manera. Ofegar els serveis públics és una recaragolada estratègia perquè els europeus qüestionin les democràcies, atesa la seva inoperància en la defensa dels drets col·lectius, i accelerar l’arribada de règims autoritaris i tecnocràtics que no faran sinó empitjorar la situació.
En una època en què el món intel·lectual s’enreda en les collonades més absurdes, i els mitjans polaritzats es barallen, tot manllevant l’expressió a Churchill, com dos calbs per una pinta, és una responsabilitat denunciar que allò que pretenen voler fer creure no s’adiu ni amb la veritat ni amb la nostra conveniència. I ja va essent hora de recuperar democràticament una cosa tan summament opaca, autoritària i autocràtica com són les institucions europees i tots els seus mariatxis intel·lectuals. Ens volen portar a un conflicte. I això, més enllà de les més que terribles conseqüències materials, estratègiques, socials i polítiques, és d’una completa irresponsabilitat moral.
