Fa quatre anys, els comuns d’Ada Colau es van negar de facto a acceptar que ERC havia guanyat les eleccions municipals i que Ernest Maragall havia de ser alcalde. Podien argumentar que estaven empatats en nombre de regidors i que la victòria republicana era per només 4.700 vots. I amb aquesta premissa van conduir les negociacions per a la investidura, de bracet amb el PSC, de manera que l’alcaldia fos per segona vegada per a Ada Colau. Així, encara amb presos polítics i el 155 molt present, van arribar a un pacte amb els socialistes que deixava exclosa ERC i, en canvi, acceptava els vergonyosos vots de Manuel Valls.
L’ex primer ministre francès, exercint d’unionista espanyol recalcitrant, va explicitar que donava aquells vots únicament i exclusiva per impedir que un independentista governés la capital de Catalunya. Hauria escopit sobre Ada Colau si hagués pogut, però la va fer alcaldessa per aquest motiu antidemocràtic. I ella ho va permetre. Amb cara de pomes agres, va assegurar que prioritzava la importància que tenia per a la ciutat –segons el seu punt de vista– que els comuns tornessin a tenir l’alcaldia.
Quatre anys i una superilla a mig fer després, els comuns han quedat tercers en les eleccions. I ha tornat a guanyar un candidat que, malgrat que ho hagi dissimulat durant la campanya, està vinculat amb l’independentisme, atès que era el que presentava Junts i que durant el preludi del Procés –quan era alcalde– sí que va exercir el seu sentit de país. En aquest context, l’objectiu d’Ada Colau i el seu equip torna a ser el mateix: mantenir-se en el govern municipal, encara que aquesta vegada no puguin tenir l’alcaldia. Per això faran tot el que calgui. Aquest esperit inclou la rebequeria d’aquest diumenge que ha sigut presentar un recurs contra el recompte final de la Junta Electoral, per 150 vots de Ciutat Vella. Ells mateixos entenen que és una discussió menor i que no atura el calendari per a la investidura. Els veritables esforços els estan posant a intentar guanyar la batalla del marc mental que ha de presidir la negociació.
Tot i que aquesta vegada sembla –de moment– que van perdent, els comuns intenten imposar com a veritat revelada que la tria de l’alcalde de Barcelona i la formació del govern municipal que se’n derivarà s’ha de regir per l’eix esquerra-dreta i no per l’eix nacional. Per això, cal decidir qui és d’esquerres i qui és de dretes. O, com ells diuen, qui és progressista i qui no n’és. De la mateixa manera que grinyola que determinades veus els acusin a ells de comunistes, és molt qüestionable el punt on posen la frontera entre progressistes i no progressistes, que situa el PSC i Xavier Trias en cantons oposats de la ratlla. Després de passar-se tot el mandat com a socis discrepant amb Jaume Collboni en una qüestió tan fonamental com l’ampliació de l’aeroport, ara situen el PSC a la banda progressista. Amb els flexitarians socialistes d’Illa i Collboni, els comuns podrien ser al govern municipal, i amb Trias, no. Per tant, progressista és qui digui Ada Colau.
19
