Crec que molt pocs dubten que Israel guanyarà aquesta guerra. La qüestió important és a quin preu. Acabar amb Hamàs, si és possible, només ho podrà aconseguir deixant Gaza com un sequer, a curt o a mitjà termini, i potser fer el mateix eventualment amb Cisjordània, ara o més endavant, davant l’amenaça de Hezbollah. Això vol dir que es farà amb part de la població musulmana palestina morta durant el procés i l’altra part desplaçada qui sap on, sense possibilitat de tornar a curt termini perquè en aquell indret trigarà anys a poder-s’hi plantar una olivera, i passant penúries encara pitjors de les que ha passat els darrers anys amb el bloqueig, que és un dels crims de guerra la llei internacional condemna.
Hamas té una gran responsabilitat en tot plegat: han llançat la població palestina als lleons, no només ara, amb l’esclat del conflicte el 7 d’octubre, sinó els darrers anys, escudant la seva infraestructura militar darrere d’equipaments civils, de manera que qui l’ha de combatre arriba a la conclusió que l’única forma d’ofegar-los és ofegant també la població, perquè no es pot destriar l’objectiu. Els danys col·laterals, que en diuen. Però Palestina no és un Estat democràtic (de fet no és, en el parer de molts països, ni tan sols un Estat), i Hamàs és una organització terrorista. Israel, en canvi, és un Estat considerat democràtic per tots els índexs existents sobre la qüestió i, per tant, té una responsabilitat a l’altura dels Estats democràtics. S’espera molt més d’una democràcia que del terrorisme, com ara saber que no hi pots lluitar amb els mateixos mètodes (nosaltres tenim un exemple molt a prop amb els GAL), ni tan sols en guerra.
I no és només per una qüestió pràctica, perquè la població civil, si no hi té gaire a perdre, acumula incentius de radicalitzar-se i unir-se als terroristes, també és una qüestió de legitimitat. I en aquest cas concret, la legitimitat gairebé és el més important, perquè Israel és un Estat a mida de l’ONU, i per tant carrega a la seva esquena el pes moral de la darrera onada de democratització del segle XX i la pau subsegüent que suposadament gaudim encara en l’actualitat, sustentades gairebé únicament sobre la memòria de l’Holocaust.
El món que volen perfilar els enemics d’aquest statu quo, des de Putin i Ali Khamenei fins a Xi Jinping, amb Hamas fent la feina bruta a Israel, precisament s’aprofita dels vicis i els defectes de les democràcies, que afloren en moments com aquest. Es freguen les mans veient les manifestacions massives amb banderes palestines i com l’esquerra que fa unes dècades defensava a ultrança l’Estat jueu, ara està cada dia més a prop (quan no passa ja) de relativitzar la gravetat del genocidi nazi. Això és el somni humit d’aquestes potències perquè implica que una part de la societat occidental pot arribar a la conclusió que els interessa: que la resposta a aquest genocidi, construïda entorn del que se suposen valors democràtics no igualats per cap altre tipus de règim, també és relativitzable.
Aquest consens és l’últim bastió que necessiten tombar, perquè a la resta del món tenen la feina molt avançada: només cal veure com Rússia teixeix llaços amb els agents polítics i els països que amb més èxit pensen que poden amenaçar l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial, des de part dels euroescèptics fins a Trump o els governs de Veneçuela, Cuba o Nicaragua, o com la Xina colonitza comercialment Àfrica i Amèrica del Sud per contrarestar la influència dels Estats Units, mentre l’Iran els dona suport (i petroli i gas) incondicionalment. En una enquesta que feia The Economist l’abril de l’any passat a diferents països africans, es concloïa que la influència de la Xina comunista a les seves societats és positiva i que el gegant asiàtic ja té més poder que els EUA.
En aquest nou ordre “multipolar”, les democràcies occidentals som minoria. I ho podem ser encara més, si per competir amb ells acceptem una regressió de drets i una erosió dels mateixos principis que suposadament ens en diferencien, des de lluitar contra el terrorisme amb més terrorisme fins a convertir els parlaments en teatres on s’hi actua molt, però no s’hi decideix res. Perquè un cop arribats a aquest punt, la gent preferirà l’original i no la còpia, a la mínima que els treguin el talonari o els ofereixin més protecció. Al capdavall, sempre hi haurà algú més ric i més fort, en canvi, la competència en valors democràtics és més aviat escassa.
Per aquest motiu, pensar que podem girar la truita militarment com va passar després de la Segona Guerra Mundial, i menys encara sense que sigui a costa que n’hi hagi una tercera, després dels fracassos de l’Iraq, l’Afganistan, Síria o Líbia, entre d’altres, és el mateix tipus de cofoisme que fonamenta les polítiques dels partits de l’statu quo occidental. Nostàlgics dels 90, pensen que els límits de la història ja han estat definits, com apuntava Francis Fukuyama abans de la caiguda del mur de Berlín, i encara confien en el caràcter universal i de non-plus-ultra dels valors de la democràcia, com sostenien els idealistes en el sentit que explicava Robert Kaplan a La Venjança de la Geografia i defensava al seu assaig Amartya Sen, que encara és lectura obligatòria a molts currículums de ciència política, i obliden per complet el seu vessant instrumental.
Arrasar amb Gaza, ara o en el futur, pot comportar arrasar amb el relat segons el qual Israel té dret d’existir, forjat després de la victòria dels aliats. I aquest preu no només el pagaran els jueus, perquè la restitució d’aquest dret que van conquerir el 1948 és el substrat que ha nodrit la legitimitat dels nostres règims democràtics fins avui. Per això és imprescindible que les democràcies trobin la forma resoldre els conflictes externs (com ara les disputes territorials) i interns (econòmics, polítics, socials), i d’una forma fidel als valors que justifiquen la seva existència.
Això no ho podem reclamar a Hamas, en una mena d’apel·lació a la moral de l’enemic com fan els processistes amb Espanya, i ni tan sols als que es diuen demòcrates mentre donen suport a tot allò que amenaça els fonaments de les democràcies. Són els defensors dels valors democràtics, en el seu vessant instrumental i universal, els que han de vetllar per la vida dels civils palestins, a més de les vides dels civils israelians. Si no ho fem, el preu que acabarem pagant és immolar-nos com ells, que al final és el que espera aquest nou ordre mundial que es vol imposar. I aquest horitzó no és tan lluny com pot semblar. Potser el veurem i tot.
