Tot i que es diu que és sols ara que el jutge García-Castellón sembla tenir pressa en perseguir algunes de les persones que han estat implicades al llarg d’aquests anys en l’anomenat “procés”, s’ha de recordar que les investigacions i processaments d’algunes d’elles ja venen de lluny, i que el que recentment ha succeït és que estiguessin involucrats Carles Puigdemont i Marta Rovira. Pel que sembla han estat sobretot els republicans els més angoixats per la capacitat que l’esmentat magistrat pugui tenir per obviar l’explícita voluntat de la llei d’amnistia, singular sobre tot perquè les persones a les quals vol beneficiar tenen nom i cognoms.
Sense dubte aquesta sobtada convicció del magistrat sobre el grau d’implicació de Puigdemont i Rovira en els fets està directament relacionada amb l’explícit redactat de la llei d’amnistia. Però justament per això no podríem també dir el contrari? O és que la constància que en tenen els redactors de què els delictes de terrorisme no poden ser amnistiats sense conculcar la legislació europea, no és la raó per la qual en el redactat de la llei es digui que sí que podran ser-ho en el cas que encara no hi hagi sentència? És que no és aquesta, com la prohibició de què una eventual (i més que probable) qüestió d’inconstitucionalitat suspengui els efectes de la llei, una clara interpel·lació als jutges i al paper que han de jugar un cop la llei hagi entrat en vigor?
La pressa de jutges i amnistiables és la mateixa: totes dues parts volen arribar abans que l’altra al final del camí, perquè saben que d’això depenen moltes coses: solucions a problemes concrets. En el cas de les persones que veurien com, de sobte, es resol la seva situació d’allunyament de casa i del país, o com s’obre la possibilitat de reprendre la seva carrera política en esborrar-se les inhabilitacions que sobre ells havien recaigut com a pena complementària a la de presó. En el cas dels jutges, tenint en compte el parer comú de tots ells de què aquesta llei és una esmena total a la seva activitat durant un període de la història recent, l’interès fora poder trobar la manera legítima d’encausar i fins i tot empresonar les persones sobre les quals creuen que hauria de recaure tot el pes de la llei després de les accions que van protagonitzar.
Són presses compartides amb objectius contraposats. Serà, en aquest paisatge, veritat la pressa de les Corts en tenir llesta la llei abans que l’Audiència Nacional no pugui dictar sentència sobre Puigdemont i Rovira? El legislatiu és el tercer en discòrdia, on totes les sensibilitats es troben reflectides i on no sabem si l’aparença i l’esperit dels que parlen mantenen coherència o es mouen en clau d’artifici. Potser no arriben a temps, i aleshores podran dir, com en el cas del català a Europa, que van fer tot el que varen poder. No queda gaire per saber-ho.
