Crec que el retorn de la consellera Ponsatí des de l’exili és un fet transcendent, que obliga a agafar una mica de perspectiva per entendre com han anat les coses. Tot comença amb la destitució de tot el govern de Catalunya per l’article 155 i la interposició d’una querella contra el president i els consellers. L’Audiència Nacional va empresonar els qui es varen presentar i va emetre una primera euroordre contra els qui se n’havien anat a l’exili.
La primera de les euroordres, el novembre de 2017, es basava en els delictes de rebel·lió, sedició, malversació, prevaricació i desobediència. Aquesta llista d’acusacions, que s’aplicava a tothom sense distinció, estava tan inflada que va tenir molt poc recorregut. De fet, l’euroordre va ser retirada un mes després de ser emesa, just abans que fos rebutjada. La segona euroordre, al març del 2018, ja només esmentava els delictes de rebel·lió i/o malversació, depenent de la persona.
En el cas de Clara Ponsatí, la segona euroordre l’acusava de rebel·lió i malversació i va decaure aviat perquè Bèlgica la va rebutjar per raons formals. No obstant, no va ser retirada fins que el Tribunal de Schleswig-Holstein va dir que els fets no podien ser constitutius de rebel·lió, ni sedició ni desordres públics. Aquell dia es varen acabar la rebel·lió i la sedició. Posteriorment, el dictamen de l’ONU demanant la llibertat dels presos ho va rematar.
Després del judici, amb la sentència i la tercera euroordre, va caure formalment la rebel·lió per a tothom i el Tribunal Suprem va provar sort amb la sedició, tot i que ja estava també desacreditada. Però pel camí també va caure la malversació contra la consellera Ponsatí. I un parell de mesos més tard, va ser proclamada eurodiputada i li va ser reconeguda la immunitat. Això li va permetre traslladar-se a Brussel·les, tot i que Espanya va mantenir les euroordres vigents.
El passat mes de gener, quan Llarena va aplicar la reforma del Codi Penal, va fer ja una reculada en tota regla, retirant totes les euroordres i admetent que no les podia tornar a emetre fins que els tribunals europeus no li donin llum verda. Suposant que ho facin mai, que no ho crec. Per alguna cosa el TGUE va donar unes mesures cautelars sense cap precedent en més de 50 anys.
Clara Ponsatí mai ha rebaixat ni un mil·límetre el seu compromís amb la independència. A diferència d’altres, mai no ha acatat el 155 ni la Constitució, ni tan sols per imperatiu legal quan va ser proclamada eurodiputada. De fet, en el seu cas, ni tan sols li varen intentar impedir de prendre possessió de l’escó. És una altra de les grans reculades d’Espanya davant les derrotes europees.
Mentre l’exili ha mantingut la posició i ha anat acumulant victòries, Espanya ha anat reculant. L’Estat ha anat rebaixant la força de la repressió també a mesura que a l’interior els presos i els partits al seu servei anaven rebaixant el conflicte i desmobilitzant el país. Però l’operació dels indults i la desjudicialització autonòmica no hauria existit mai si l’Estat no hagués patit la pressió internacional de les sentències i resolucions guanyades per l’independentisme.
El retorn de la consellera Ponsatí s’ha d’emmarcar en aquest context. Lògicament no és la batalla final ni segurament una batalla decisiva. Però és un canvi de tendència molt rellevant. El que ha passat és molt curiós, tot i que curiosament ningú no ho comenta. El Tribunal Suprem tenia dictada una ordre de recerca i captura contra ella “a efectes de prendre-li declaració”. I això vol dir que no tenia una ordre de presó sinó una ordre de presentació davant el jutge instructor. Per què no es va executar? Per què Llarena la va deixar anar sense portar-la a Madrid?
Després d’anys de derrotes a l’exili, el Tribunal Suprem ha hagut de recular davant una passa endavant d’una exiliada. No podia impedir-li assistir a la sessió del Parlament Europeu de l’endemà. Si fins ara l’estratègia era mantenir la posició, aquesta vegada Ponsatí ha decidit quan i on volia activar el conflicte i ha estat l’Estat qui, per primera vegada, ha decidit evitar-lo. I no serà l’última vegada.
43
50
