La situació de la llengua catalana és extremament greu. Actualment, el català només és l’idioma habitual de menys d’un terç de la població de Catalunya, cosa que l’apropa a la franja per sota de la qual la desaparició d’una llengua esdevé irreversible. Això sol ja hauria de constituir un revulsiu que mobilitzés el país en la seva defensa, perquè sense voluntat per part de l’administració d’agafar el bou per les banyes i sense la presa de consciència de la gent no ens en sortirem. Val a dir, però, que la tasca de conscienciar globalment la gent, és de l’administració a través dels canals i altaveus de què disposa. Però de l’administració catalana no se’n pot esperar cap cop de timó, perquè és ideològicament hispanocèntrica. Per al govern de Salvador Illa, Catalunya és un racó d’Espanya amb la llengua catalana com a tret diferencial, talment com qui té una piga. Recordem el menyspreu d’Illa per la llengua catalana, quan era diputat, parlant en espanyol com un membre més de Ciudadanos al Parlament; i recordem també l’ús oficial que fa d’aquesta llengua la seva Generalitat en actes o esdeveniments internacionals.
Així les coses, la llengua catalana no pot esperar res del govern de Catalunya. Res que no siguin paraules buides per fer passar el temps. Més enllà de la bona voluntat d’iniciatives de petites entitats o col·lectius, Catalunya només té un òrgan que defensa el català, la Plataforma per la Llengua, és a dir, una ONG. Una ONG que fa tot allò que hauria de fer i que no fa el govern de Catalunya. Comparem la política lingüística del Quebec o de Flandes amb la de Catalunya i veurem que és el mateix que comparar l’Airbus amb l’avió del Tibidabo.
Una bona font d’informació del desemparament de la llengua catalana a Catalunya són les declaracions del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en les entrevistes que concedeix. Recentment, va despertar una gran indignació en dir que “tenir un nivell de llengua per poder treballar en una empresa és un requisit que no existeix a cap país”. Aquesta fal·làcia gegantina, sense cap més objectiu que justificar la inoperativitat de la seva tasca, va despertar tanta indignació, inclosa la de la Plataforma per la Llengua, que, ves per on, va ser esborrada hores després. I és que el veritable Departament de Política Lingüística de Catalunya és la Plataforma per la Llengua. L’altre, la que n’ostenta el títol, és d’attrezzo. Perquè ens fem una idea de la càrrega ideològica que s’amaga darrere el fet de dir que el requisit de saber la llengua no existeix a cap país, n’hi ha prou que demanem al conseller que provi, per exemple, de trobar feina a França sense parlar francès, o a Alemanya sense parlar alemany. O que intenti trobar feina a Espanya adduint que amb el català ja en té prou.
Mentre Catalunya contracta personal sanitari que no parla català (i que fins i tot es permet agredir verbalment els pacients catalans), mirem què exigeix el ministeri de Sanitat espanyol: “Les persones aspirants nacionals d’Estats l’idioma oficial dels quals no sigui l’espanyol n’acreditaran el coneixement suficient mitjançant la presentació de còpia autèntica d’algun dels següents documents…” i tot seguit dona quatre opcions de diplomes i certificats.
Una altra afirmació del conseller que topa amb la realitat, en aquest cas amb la ciència, és la que diu que en el cas català “el bilingüisme no és dolent”. Ah, no? El bilingüisme (o el multilingüisme) individual és magnífic, però el bilingüisme com a definició d’un poble és fals. Justament és la seva llengua el que el defineix com a poble. El bilingüisme en un poble és un estat transitori de la llengua autòctona a la llengua dominadora. És, ras i curt, un procés de substitució d’una llengua per una altra. La substitució, però, no és només per l’abandonament de la llengua autòctona. També cal afegir-hi l’aparició d’un patuès, que en el cas català seria el catanyol. Un catanyol que va molt més enllà dels visibles barbarismes i que castellanitza l’estructura gramatical de la llengua catalana. En aquest sentit, l’enyorada Carme Junyent posava l’exemple de Hawaii: “Quan hi va arribar l’anglès, el hawaià era l’única llengua. Avui el hawaià és una llengua extingida”. I és que a Hawaii també hi va haver bilingüisme durant un temps. Però, com passa a Catalunya, de bilingües només ho eren els nadius. Als angloparlants no els calia ser-ne. No els calia, perquè els hawaians, com els catalans, eren bilingües per tal que els angloparlants poguessin continuar essent monolingües.
El conseller diu que sap que hi ha escoles que incompleixen la norma fent classes en espanyol i que hi ha professors que comencen parlant català i que tot seguit es passen a l’espanyol, però que Política Lingüística no actua perquè és competència del Departament d’Educació. Ai, carai! I Educació per què no actua? És que no hi ha cap comunicació entre les dues conselleries? De què parlen en aquelles reunions a la taula rodona que veiem als telenotícies?
El català se’ns mor, amics. Es pot salvar, encara hi som a temps, però perquè això sigui possible hem de ser conscients de la situació, una situació que el situa al caire d’un penya-segat. Cada vegada que esborrem el català de les nostres interactuacions socials contribuïm a convertir-lo en una llengua invisible, innecessària i prescindible, cosa que concorda amb el que ens diu la ciència lingüística, que és que els parlants d’una llengua en fase d’extinció no en són conscients fins que ja és massa tard. Hem de pensar que no només els pobles tenen patrimoni, també en tenen les llengües. De la mateixa manera que el gran patrimoni de la identitat d’un poble és la llengua, el gran patrimoni de la vitalitat d’una llengua són els seus parlants. Una llengua que a la seva terra pot ser substituïda per una altra, és una llengua sense parlants. Tinguem-ho ben present, catalans: si el català no és imprescindible per viure a Catalunya, morirà. Només la necessitat vital de parlar-lo li salvarà la vida.
