El millor resum del que pensem la immensa majoria de persones decents, després de la catàstrofe de València, és la imatge dels veïns i veïnes de Paiporta escridassant, insultant i enfangant els reis, el president i el patètic barrut de l’armilla vermella, el catastròfic Mazón, que ja no fa cara de rei del mambo. Llàstima, hi faltaven en Feijóo i uns quants més, mereixedors amb escreix del mateix escarni públic.
Dedicar uns quants “me gusta la fruta” al Borbó és saltar-se de cop unes quantes pantalles, però la catàstrofe i l’espectacle són tan bèsties que han fet aflorar una indignació popular que va fent xup-xup des de fa temps.
Diguin el que vulguin els pilotes cortesans o els bavosos partidistes, els tres protagonistes han fet aquest diumenge el paper de la trista figura. No han estat a l’altura de la protesta, han demostrat tenir zero empatia i zero intel·ligència política i emocional. I zero valentia. Tampoc no han estat a l’altura del que molts ingenus esperaven d’ells i de l’Estat. No tenen la talla, és més que evident
No s’esperaven que el poble els digués el nom del porc, els llancés galledes d’aigua o grapats de fang, els apedregués i els acusés d’inútils i fins i tot d’assassins. Això darrer, una mica exagerat, d’acord, però ho podríem deixar en còmplices de la mort i el desastre, i espera’t quan arribi el caos de la reconstrucció i el festival de les promeses no complertes…
No van calibrar la indignació popular i es van pensar que, com de costum, quedaria la mar de bé això d’anar a fer una passejadeta, encaixar mans amb les víctimes, posar cara de pena, fer-se unes quantes fotos per a les xarxes i repetir quatre tòpics gastats abans de tornar a la bombolla del cotxe oficial.
Què esperaven, que els aplaudissin?
La gota freda els ha deixat en boles quan menys s’ho esperaven i els ha agafat en fora de joc.
Estem davant d’una revolta social i política? La gota freda de València pot marcar un abans i un després, sí. Però encara és aviat per saber si l’emprenyamenta popular anirà a més o tot acabarà encarrilant-se i derivant cap a un episodi més de les patètiques guerres civils PP-PSOE i dels aparells corcats, si no podrits, d’un Estat que fa aigües per tot arreu.
El focus, òbviament, s’ha posat en l’Estat. Això no va d’autonomies, de repúbliques, de monarquies o d’estats centralistes. Va de l’Estat, de què és i què s’espera d’un Estat. I aquí tenim, per variar, un estat espanyol que s’ha quedat pornogràficament en pilotes, desbordat i superat. Ja s’anava veient amb les infraestructures, amb la nefasta gestió de la immigració, amb el drama brutal de l’habitatge, amb un sistema fiscal que castiga treballadors i petites empreses, amb la llei mordassa, amb el cop d’estat permanent dels jutges, amb una premsa majoritàriament censurada i venuda al poder, amb el desastre de l’especulació immobiliària i turística, amb l’empobriment massiu de la població… Fa anys i panys que empenyen la gent cap a l’abisme, pressionant cada vegada una mica més, perquè la resposta era tèbia i poruga, resignada… Però tot canvia quan hi ha un fet brutal com aquesta catàstrofe que ho despulla tot i que posa sobre la taula, sense anestèsia, un munt de morts i de vides arruïnades.
La gent, quan ho perd tot, és capaç de tot. Així és com comencen les revolucions i, per això, entre moltes altres raons, no va quallar la revolta catalana del 2017. Si no tens res a perdre, vas a totes.
Fins ara, quan els germans valencians, adolorits i traumatitzats, donen resposta a la gran pregunta: per a què volem un Estat? Resposta: perquè quan el cel ens caigui al damunt -cosa que tard o d’hora sempre acaba passant- tinguem un paraigua, un sostre, una defensa. És la resposta més elemental i crua de totes. Quan t’adones que no hi ha paraigua, els estats fallits tenen un problema. El que ara mateix comença a tenir l’Espanya colonialista i la colonitzada. Un problema descomunal.
La reacció espanyola clàssica és la temptació autoritària. Va en la línia de cridar “que surti ja l’exèrcit!”, que es pot entendre des de la desesperació humana, però que en realitat és cridar el mal temps. Després venen altres reaccions clàssiques… Que surti ja un líder que ho solucioni tot. Que hi hagi mà dura, un comandament únic, tots en filera i a formar sota la bandera. Que s’eliminin les autonomies. Que s’imposi l’ordre i la llei. La política del palo y tentetieso, vaja.
La crisi valenciana va per llarg, no ens precipitem. Ens esperen molts episodis dramàtics i probablement la mala llet seguirà creixent. La revolta popular pot girar cap a tempestes molt perilloses. I hi ha una legió de piròmans acampats sobre l’Estat, disposats a calar foc on calgui per després oferir extintors miraculosos i patrioterisme dur. El poble emprenyat i l’Estat desbordat poden portar cap a un canvi de rasant impensable fa quatre dies… I imprevisible, ara mateix, perquè per primera vegada en molt de temps tot és possible.
