En una certa ocasió un bon amic m’explicà com havia perdut l’amistat d’una persona que, dedicada des de sempre a la política, d’un dia per l’altre es va convertir, després d’una vida de vici desenfrenat. A partir del sobtat canvi el meu amic, que després es va divorciar i no precisament per pròpia voluntat, va perdre el favor i l’admiració del convers, sobretot quan pocs anys després es va tornar a casar. “Vius en pecat”, li deia l’altre amb una manca de misericòrdia inexplicable en algú amb el seu passat i que deia haver descobert la gràcia de Déu. No sé si després de la conversió qui així havia estat tocat per la gràcia divina va ser exemple de virtut pel que fa al que criticava el meu amic, però sens dubte, per virtuosa que fos la nova vida, no li atorgava la legitimitat per criticar en els altres una actitud força menys criticable que la seva pròpia del passat.
Mal està oblidar les pròpies febleses passades, però encara és pitjor fer anatema en els altres del que és la pròpia pràctica present. Sí, perquè la vida privada de bona part de les més grans celebritats de la història i, com anem coneixent, també dels més mediocres noms dels famosos del nostre entorn en el present, no aguanten una crònica biogràfica amb l’actual mentalitat. Tampoc aguantaria, per cert, aquesta mena de crònica la vida de bona part dels que l’haguessin de fer. No hi pot haver paràbola més adient a aquest respecte que la de la dona descoberta en adulteri, la pedra alçada contra ella i la vida en pecat de la ma alçada que va permetre a Jesús impedir que ningú l’apedregués.
Els vicis privats dels quals pontifiquen sobre la moralitat de la resta els fan esdevenir uns hipòcrites; Errejón ho va intentar revestir d’una certa èpica en descriure una contradicció entre la persona i el personatge. També existeix altre tipus de mecanisme per evitar ser considerat un hipòcrita, com es acusar les víctimes dels vicis com a traïdores a la causa comuna. Ho han fet algunes socialistes amb companyes que ja no ho seran tant. És aquesta l’argumentació de la pel·lícula del plorat Rob Reiner, ‘Alguns homes bons’, on el militar que encarna Jack Nicholson intenta amagar un abús que acaba en mort per un motiu que considera més elevat.
Però encara és molt més hipòcrita qui separa els vicis dels propis dels vicis dels adversaris, condemnant sols aquests. Ha estat tan repugnant el silenci de l’esquerra en tots els casos que els han implicat, alguns d’ells fins i tot en sentència per abusos sàdics, com en el cas del tal Martiño, que farien millor en deixar Adolfo Suarez, a qui deuen el fet de poder parlar i fins i tot insultar-lo, descansar en pau. I la resta, res, a seguir parlant del que importa sense més cortines de fum.
