Poc abans de la Diada proppassada, assabentat el MHP Aragonès que la convocatòria tindria un caire crític amb el seu partit, el seu govern i la seva persona, feu saber que no hi aniria perquè no admetia la crítica a la seva política. És un tret característic de l’home: no tolera cap crítica i, si se’l fa, treu foc pels queixals i respon amb un exabrupte. Són rebequeries de nen petit que no pot controlar la seva ira quan se’l contradiu. Foragità de la taula de diàleg els membres de JxC perquè no eren els que ell volia. Abandonà aïrat l’hemicicle perquè no aguantava les crítiques del diputat Canadell. Deixà d’assistir a la Diada perquè era crítica amb el seu govern.
Com que ERC és una organització de obediència a la superioritat, impossible oposar-se a la voluntat del cap. Tot el partit, doncs, va convertir la inassistència d’Aragonès en un boicot a la Diada. Junqueras va reblar que era una convocatòria “excloent” i la direcció va enviar una carta circular a la militància demanant que ningú no hi anés. Es volia fer fracassar l’onze de setembre, una data fonamental de l’independentisme.
Tanmateix, el boicot va encetar l’esperable efecte Streissand, la manifestació reeixí i deixà en ridícul els plans republicans per anorrear-la. Fins i tot va permetre la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, formular la crítica a l’independentisme institucional i prevenir-li que, de continuar pel seu camí de claudicació, l’ANC apadrinaria una llista cívica de país.
El govern disposava doncs de vint dies per esmenar el seu rumb i acudir a l’aniversari de l’1-O amb alguna proposta encisadora per l’independentisme. En comptes de fer-ho, els dos partits dits independentistes van barallar-se encara més i, com que s’apropava el debat de política general, van preparar un parell de ganivetades recíproques per l’esquena. El president Aragonès va presentar-se al debat amb una proposta que li semblava revolucionària i definitiva per trencar el marasme de l’independentisme d’una vegada per totes: un “acord de claredat” que es va treure de la màniga dient que s’inspirava en el canadenc. No existeix cap “acord de claredat” al Canadà. El que hi ha és una llei de claredat (2000), pensada per aturar qualsevol altre referèndum a Quebec.
El diputat de JxC, Albert Batet, proposà que, si el president Aragonès no volia complir els compromisos d’investidura, se sotmetés a una qüestió de confiança. Què més volia el nen rebec per muntar en còlera? L’endemà, després de reunir el govern per a esbrinar quins consellers juntaires coneixien el discurs de Batet, molt emprenyat, el president Aragonès va destituir el VP i conseller Puigneró, que va pagar per tots, com en les escoles. En resposta, els de JxC es van reunir en sanedrí i van acordar delegar a la militància la decisió de trencar o no el govern de Pere l’emprenyat.
Tornats al debat, el president es va empassar una nova derrota: la seva proposta va ser rebutjada pel Parlament, vint-i-quatre hores després que ho fes el gobierno d’Espanya que no va trigar ni una en tancar-li la porta als nassos. En aquest clima de frustració i ràbia, arribà el termini de l’aniversari de l’1-O i, com el Senyor de la paràbola, sorprengué les verges imprudents amb la candela apagada i els partits sense cap proposta versemblant per fer la independència. L’ANC i altres organitzacions socials van convocar un míting a l’Arc del triomf que, com va passar amb la Diada, ERC va intentar que fracassés, fent propaganda en contra. Doncs, una altra vegada l’efecte Streissand va ser decisiu. El míting va ser un èxit i va aclarir definitivament les relacions dins de l’independentisme. Els de JxC que sí que assistiren, es van empassar les crítiques; Dolors Feliu va exposar l’inici de la construcció d’una alternativa llista cívica per fer el que els partits no fan i ERC va fracassar de nou al seu intent d’aigualir l’aniversari.
En una còmica ostentació de covardia, tant Junqueras, com el seu deixeble, Pere l’emprenyat, es van fer fonedissos i van celebrar l’aniversari de l’1 d’octubre com si fos un pic-nic. Probablement, sota els efectes del bel menjar, Junqueras va reclamar per al seu partit el copy right gairebé exclusiu de l’1-O. Al mateix temps, tots dos van donar llur vistiplau a la idea de enviar una dona, ara en segona fila política, però amb un passat simbòlic, en l’esperança que la gent no l’escridés tant com faria amb ells.
L’escridassada va ser monumental; però no era una escridassada a Carme Forcadell, sinó a la política de claudicació del seu partit.
33
27
