La política catalana està agonitzant com tantes altres polítiques de les nacions europees i occidentals. Potser no totes amb la mateixa intensitat ni al mateix temps, però aquí s’està gestant un fenomen còsmic com el suïcidi massiu de les balenes o l’extinció dels mamuts: formes de vida grans, impressionants, misterioses, que es van degradant i moren tristament. Els esquelets encara s’aguantaran un cert temps, segur, però la política, tal com l’enteníem, si és que mai va existir, s’està extingint.
En el dia a dia, el soroll polític i partidista és formidable, amplificat pels mitjans i les xarxes socials. Però si ho penses una mica, no va enlloc, no genera futur, no inspira i més aviat cansa molt, molt, quan no fa fàstic directament.
Deixem-ho aquí un moment i anem-nos-en a Escòcia. A les terres altes sembla que el SNP està molt preocupat perquè els darrers anys ha baixat de 126.000 a 56.000 militants, en paral·lel a la fluixera independentista. Quants habitants té Escòcia? Una mica més de 5 milions. Quants en té Catalunya? Diguem que una mica més de 8 milions. Quants militants de partits, de tots els partits, hi ha a Catalunya? 56.000 ja us dic que no, ni de lluny.
Fem números sense massa garanties, perquè això és top secret a tots els partits. Posem-li uns 7.000 militants al PSC i potser uns 5.000 a Esquerra i Junts. Els de la CUP diuen que són 3.000, però no s’ho creuen ni ells. Aliança Catalana, que busca militància a tota màquina, potser s’acabarà situant en uns 5.000. Els Comuns se situen cap als 4.000, el PP cap als 2.000 i Vox potser uns 3.000. Ho sumem tot?
A Catalunya surten uns 40.000 militants en total, com a molt. I millor que no ens preguntem quin paper fan els militants, oi?, perquè s’apropa al zero, com a molt a la claca.
Aquí no som com els escocesos: tot això no li importa a ningú. I així ens va de bé i rebé.
Ara preguntem-nos… Quina és la clau de la democràcia? De manual: la voluntat del poble expressada a les urnes, però treballada abans a través d’unes organitzacions democràtiques (ai, uix) que debaten els temes i fixen posicionaments democràticament (ves a saber a quin planeta) i decideixen democràticament els lideratges, els seus representants, i de tant en tant fan que passin comptes.
Vaja, que, ens agradi o no, els partits (posem-li el nom que vulguem) són essencials per a una democràcia mitjanament funcional i decent. Si els partits són un desastre, si no saben el que és la democràcia, si només representen un percentatge ridícul de la ciutadania, què redimonis esperem que sigui la política?
I si, ja posats, ens preguntem de què viuen els partits, acabarem d’entendre l’espantosa decadència de la política catalana i de les democràcies occidentals. Els militants paguen com a molt un 10%, amb unes quotes “tarifa plana”, tipus Netflix, en general al voltant dels 10 euros.
L’Estat castellà paga un 85-90% del total de la factura, com als sindicats i patronals, o sigui que ja anem entenent cosetes, oi? Finalment, els càrrecs polítics paguen com a molt un 5%, com si fos una mena de patètica quota d’agraïment.
Cada vegada que ens horroritzem pel miserable estat de la política catalana i l’encara més miserable futur que li espera com a podrit apèndix de la política espanyola, pensem en Escòcia i els 56.000 militants del SNP.
Comparem-ho després amb la perversió democràtica en què vivim, amb un sistema en el qual els partits polítics senzillament no existeixen. Són potser marques, planters de càrrecs, conceptes patafísics o ectoplasmes. Però no partits. I ni molt menys democràtics.
Aquí, amb xifres de militants patètiques i un absolut menyspreu per cap forma de democràcia interna que no sigui aplaudiment i submissió a les castes que manen i reparteixen cadires, els partits els paga l’Estat castellà, que és la més estúpida de les maneres de tenir el cul llogat: si cobres d’Espanya, no et molestis a dir que ets independentista, no cola. Per altra banda, per acabar-ho d’arrodonir, el catalanisme ja surt dividit de fàbrica en quatre o cinc marques incompatibles i barallades a mort, que és el millor regal que se li pot fer als amos de l’Estat castellà colonial.
Si no entenem com és que se’ns està morint la política catalana (en el context de l’enfonsament de les democràcies occidentals), com és que agonitzen els Països Catalans i com és que Catalunya va directa al desastre… comencem per preguntar-nos en què redimonis han degenerat els partits polítics. Aquí hi ha una pista o més aviat un tumor maligne.
