La nit electoral basca va ser extremadament emocionant i interessant, després d’una campanya disputada i intensa. Els resultats van estar ballant fins a l’últim moment i han dibuixat un panorama polític nou i suggestiu. Així i tot, tant la nit electoral com abans com després, gairebé tothom ha donat per fet que, fossin quins fossin els resultats, excepte en el cas –difícil- que fos aritmèticament impossible, el nou lehendakari seria el candidat del Partit Nacionalista Basc, amb el suport del PSOE. Fins i tot en el cas que Bildu tingués més vots o més escons o totes dues coses que el PNB. Fons quin fos el resultat, si PNB i PSOE sumaven, reeditarien el seu pacte de la legislatura anterior. A alguns comentaristes els sobta la claredat de la tria del PSOE sobre el tauler basc, quan el PNB és un partit que consideren de dretes, i per tant en un hemisferi polític diferent del dels socialistes –que en altres llocs han cantat les virtuts de les coalicions d‘esquerres-, mentre que amb Bildu, d’esquerres, sí que compartirien el mateix hemisferi, si més no en les qüestions socials. I en les qüestions nacionals, els perfils que marquen des de fa temps PNB i Bildu són prou semblants i, per tant, prou allunyats del PSOE tots dos.
Per què el PSOE no tria Bildu, si tots dos són d’esquerres, i tria el PNB que figura que és de dretes? Doncs la resposta –no l’única, però sí la principal- és que ho fa precisament per això. No pas perquè tingui més afinitats ideològiques amb el PNB que amb Bildu, sinó precisament perquè en té menys. Perquè les coalicions entre partits polítics més sòlides, estables i duradores no són les que es fan per amor, sinó les que es fan per interès. Per explicar-les, convé més observar les regles dels tractes comercials que refiar-se de les afinitats sentimentals o ideològiques. Els partits molt sovint entren en contradicció en la seva actuació i en els seus pactes amb els principis que proclamen més emfàticament. Els socialistes en són uns dels especialistes, no pas els únics (com s’ha vist repetidament a Barcelona, els darrers anys). Però mai o gairebé mai, si no és per un error flagrant, entren en contradicció amb els seus interessos. I al PSOE, si ha de triar –i ara no té altre remei que fer-ho-, li convé més fer lehendakari al candidat del PNB que al de Bildu.
El màxim interès del PSOE és governar a Espanya. I el mapa polític que portem arrossegant des de fa unes legislatures fa que el PSOE només pugui governar a Madrid si té el suport simultani de Bildu i del PNB (entre d’altres). Si en perd un dels dos, perd el govern. Per tant, quan ha de decidir a qui dona suport a Euskadi, no està pensant en la governança del País Basc. Està pensant en la governança de Madrid. Amb el que decideixi a Euskadi es juga uns suports que li són necessaris a Madrid: ha d’evitar que els seus moviments en el tauler d’escacs basc incomodin tant a un dels seus dos socis necessaris com perquè aquest soci es pugui replantejar continuar-li donant suport en el tauler d’escacs espanyol. Però només pot donar suport a un, no pas a tots dos. Llavors apareix la diferència essencial: el suport del PNB és més fràgil, i per tant més car, que el de Bildu. Perquè el PNB pot arribar a pactar amb el PP per fer caure el PSOE a Madrid. I Bildu no ho pot fer, no té marge polític per fer-ho. A Madrid, Bildu, en nom de les esquerres compartides, només pot donar suport als socialistes. En canvi, el PNB pot votar perfectament amb i contra els socialistes. Històricament, ha donat suport a governs del PP. Per tant, si l’objectiu del PSOE a Euskadi és tenir ben lligats els seus dos socis, a Bildu ja el té amb els lligams de les esquerres compartides. Però al PNB l’ha de lligar ben lligat, donant-li el govern (i podent-li prendre, si el PNB els traeix a Madrid!). El PSOE considera que el suport de Bildu el té assegurat, mentre l’alternativa sigui el PP. En canvi, ha de pagar un peatge per assegurar-se el del PNB. I quina millor assegurança que dur-lo al govern basc (que és el que més importa al PNB), però al mateix temps poder-lo amenaçar per prendre-li si no es porta bé?
Algú em dirà: però el PP –com Bildu- tampoc no pot pactar a Madrid ni directament ni indirectament amb un PP que va de la maneta amb Vox. I és veritat, avui. No pot pactar amb aquest PP radicalitzat i que només pot arribar al govern espanyol amb els vots de l’extrema dreta (sigui pactant-hi o sigui rebent-los directament). Però el PNB havia pactat amb un altre PP. Certament, la segona legislatura d’Aznar va dinamitar els ponts, ja de per si fràgils, del PP amb qualsevol força política que no fos l’extrema dreta. Però això pot canviar. No pas a curt termini si el PP es perpetua en l‘aznarisme per la via d’Ayuso. Però figurava que Feijoo havia de representar un altre PP, que podia reconstruir els ponts dinamitats amb una actitud una mica moderada. Per la via Ayuso, el risc d’un pacte del PP amb el PNB és inexistent. Però Feijoo i una part de la dreta espanyola –que veu que així no arribarà mai a governar després de perdre quan millor ho tenien- pot intentar canviar de via. De fet, tinc la sensació que una part de la dreta espanyola ha començat a deixar caure Ayuso –amb el tractament mediàtic de la corrupció de la seva parella- i no li riuen tant les gràcies. No pas perquè no els agradi, sinó perquè s’adonen que confiar només en una difícil majoria absoluta (sent poc significatius a Euskadi i a Catalunya) o en l’abraçada de l’os de Vox els allunya del govern espanyol per molt temps.
En resum, al PSOE probablement li agrada que Bildu –que només pot pactar amb ells- sigui més fort. Però com que el PNB bo té pinta de desaparèixer –quina capacitat de resistència!- i també els fa falta, posats a triar a qui donar-li el govern, millor fer-ho a qui se’n podria anar amb la competència que a qui no se n’hi pot anar. No cal lligar més a qui ja tens lligat. Cal lligar al que pot marxar. És l’única raó de la tria? Segurament no. A Espanya té més cost pactar amb Bildu –sempre l’espantall d’ETA- que amb el PNB, tot i que del PNB se n’han dit grans penjaments, des del temps d’Arzalluz. Però aquest cost ja ha demostrat el PSOE, a Madrid, que és capaç d’assumir-lo. I en la campanya basca, qui treu la memòria d’ETA són precisament els socialistes, potser perquè la decisió de donar suport al PNB ja estava presa i s’havia de vestir. El pacte PNB-PSOE és còmode per als socialistes a Euskadi. I sempre el poden vendre, davant dels seus, com la contribució a evitar un govern basc d’unitat sobiranista…
Per què tria el PSOE al PNB em sembla clar, en funció dels seus interessos. En tot cas, el que em provoca més curiositat és que tant PNB com Bildu descartin tan automàticament governar junt, sense el PSOE. Cap dels dos contempla seriosament aquesta possibilitat. El PNB ni la planteja. Bildu tampoc: potser la plantejaria si hagués quedat per davant i fos per investir el seu lehendakari. Certament, els anys del plom van deixar ferides molt i molt profundes i dramàtiques entre aquests dos mons. I, certament, amb dues opcions nítides, però confrontades, l’espai electoral del sobiranisme no tan sols s’ha redistribuït, també ha crescut. La majoria sobiranista és més gran que mai, amb dos espais diferents. Més gran, però menys operativa. Com a tal majoria. Sumarien més diputats… però prefereixen no sumar-los i competir.
