No m’estranyaria que al peu d’aquest article hi hagués algun comentari de persones que juren que no, que el safareig monàrquic no els interessa i que aquest escrit no té cabuda en aquest diari. Demano, si no és massa demanar, que el temps que puguin invertir en opinions precipitades l’aprofitin a llegir el text. Tothom que em conegui sap que no soc un fan incondicional de cap família reial, i que si desapareguessin de cop totes les testes coronades, dormiria tan pla com sempre. Però permeteu que us digui que, en el cas de la coronació del rei d’Anglaterra, n’he fet excepció.
En primer lloc m’interessava la cerimònia perquè és tan excepcional com el cometa Halley, que passa cada setanta-cinc anys, si fa no fa, i per tant té la gràcia de l’excepcionalitat. En veurem un, o màxim dos, de festivals com aquest. Però sobretot, m’interessa perquè en el cas de les fastuositats d’aquest cap de setmana a Londres, hem vist una barreja molt singular de màrqueting. Els que n’han fet el disseny han tingut cura a sumar el cerimonial i la tradició històrica a una venda descarada d’un producte de vital importància per a ells; el nacionalisme més hàbil del planeta, el nacionalisme britànic.
Quan el príncep Guillem pujava a l’escenari i deia “Pare, estem tots molt orgullosos de tu… l’àvia estaria molt orgullosa de veure’t”, en realitat no era un jove parlant sobre el seu pare. Vés a saber què diria el noi si parlés amb tota llibertat i amb el cor a la mà. No senyor, el que estava fent era una venda viral del cap d’estat, mentre milers de persones, l’al·ludit entre elles, agitaven amb joia una petita Union Jack que els havien dipositat a les mans els atents organitzadors de l’acte. El contrapunt era a 600 km de distància, al camp dels Celtics de Glasgow, on una multitud d’escocesos cridava “La coronació us la fiqueu al cul!”.
Certament, la monarquia provoca reaccions i sentiments oposats, en qualsevol societat lliure, i el Regne Unit no n’és una excepció. Però jo diria que, malgrat els crits de milers d’escocesos, el relat que s’ha imposat ha estat el de Londres. Els que han dissenyat la coronació hi han sabut encabir les dosis requerides de pompa, protocol, patriotisme i sentimentalisme barat. L’objectiu, clarament, era vendre el rei més invendible de la història britànica recent, i restituir-li el lloc de respecte i admiració que els seus defensors creuen que mereix. Calia? Doncs segons els experts, sí que calia; la casa de Windsor està vivint una de les seves crisis més importants, i en bona part això es deu al rebuig que genera la figura de Carles III.
En primer lloc, l’home és vist com el dolent de la pel·lícula, el que va fer suar la cansalada a la bona de la història, la pobra lady Diana -quan no és vist directament com el malvat que li va provocar la mort. L’home que va deixar orfes de mare aquells dos pobres fillets menuts que desfilaven darrere el fèretre com ànimes en pena. Doncs bé; no és gens casual que un d’aquells nens, l’hereu Guillem, assumís tant de protagonisme a la festa… era una manera de reblar el clau del taüt de sa mare, amb declaracions dolcíssimes sobre el pare i l’àvia. La família més coneguda i comentada de la terra esperava espantar d’aquesta manera els pitjors fantasmes, els que els han perseguit durant trenta anys.
Era també una ocasió per canviar la imatge del cap d’estat, al capdavall, una peça tan important per al nacionalisme com la bandera o l’himne. Era el millor moment per presentar-lo com un home tirant a humà i jovial, cosa que havia estat impossible durant el funeral d’Elisabet II. Però ares, sobretot al concert posterior a la coronació, que musicalment va ser discret, es va mostrar un sobirà capaç de relaxar-se amb la dona –i de demostrar que ella no és cap bruixa-; de somriure als néts i fins i tot de ballar sense cap ritme quan la música s’animava. La idea de l’home fred i distant, amb una cara permanent de pomes agres, ha pogut ser corregida amb la part més popular i lúdica de l’esdeveniment. Acompanyat, és clar, de les masses idòlatres, les quals han pogut sortir una mica del rol tradicional d’espectadors de carrosses barroques i soldadets lluents.
Finalment, ha calgut fer un retoc molt contemporani de diversitat i integració ètnica. L’imperi fa temps que fa aigües, i la Commonwealth fa més pena que glòria. Cada cop hi ha més estats que es fan republicans, i el mateix Regne Unit va per camí de quedar-se sol amb Anglaterra i Gal·les a tot estirar, provocant així la pitjor crisi del nacionalisme britànic des que tal cosa existeix. Les paraules de respecte a la pluralitat d’orígens i religions, l’ajuda entusiasta d’un primer ministre d’origen indi, i el planter de convidats i protagonistes del concert, han constituït una aposta per tal d’enfortir el suposat caràcter obert i cosmopolita de la corona més colonialista del món.
Haurà servit d’alguna cosa? La perspectiva del temps ens ho dirà. De moment, ha ajudat a endolcir un poc el perfil d’un monarca que parteix de molt avall, i per tant tot fa pensar que li serà més factible pujar alguns graons que no pas baixar-ne encara més. D’altra banda, és possible que acabi destacant la personalitat de Carles d’Anglaterra, eclipsat al llarg d’interminables dècades per sa incombustible mare. Potser tindrem sorpreses; veure un personatge més progressista que no pas els seus governs, amb preocupacions socials i ecològiques, i no ho descartem; segurament la cosa més culta que ha parit Buckingham Palace, una cosa que fins i tot parla gal·lès.
Per als nacionalistes britànics, aquesta coronació no era frivolitat, era una necessitat. Tothom sap que Anglaterra sempre ha estat més de reines que de reis, però ara tocava el xicot aquest de les orelles grans i la mirada trista, i l’han hagut d’esprémer a gust. S’hi juguen la monarquia, la pàtria i el futur. En altres latituds confien més en porres i en garjoles; a Londres aposten pels contes de fades, que només fan mal de debò a la butxaca. Serveix per al mateix, però no és el mateix.
5
