Alguns, a Madrid, no entenen que jo escrigui a El Món, i menys quan s’acosta una campanya electoral en què poden passar moltes coses que a mi, que tantes vegades he dit que no soc independentista català (ni tan sols soc català…), probablement m’agradaran poc. Alguns, a Madrid, em diuen que ‘blanquejo’ de pluralisme una publicació ‘sectària’. I aquí és on jo explico les raons per les quals, mentre pugui, continuaré escrivint a El Món. I, a més, amb molt de gust.
No, El Món no em sembla una publicació ‘sectària’, sinó un diari digne i seriós que defensa les seves idees, de la mateixa manera que altres mitjans en altres parts del país defensen altres idees contraposades, igualment legítimes. Jo no ‘blanquejo’ ningú, perquè vaig ser jo, de la mà d’un amic inoblidable que ja se’ns en va anar, qui va voler escriure en aquest diari, on sempre se m’ha tractat escrupolosament bé quan he evidenciat les meves discrepàncies amb la línia editorial.
El pitjor de tot és que algunes coses les comprenc: el dret a expressar-se en un referèndum, per exemple. Encara que també entenc, i no és una posició equidistant, sinó una mica agònica, que la resta dels espanyols puguem votar si som favorables a perdre una part del territori de la nació que és molt estimada per molts, entre altres, jo mateix. Entenc també que la miopia i l’egoisme d’alguns governs nacionals hagin conduït una part dels catalans a sentir-se agreujats i fins i tot ultratjats. Sí, certament, el centralisme excloent d’alguns falcons a la Villa y Corte no justifica excessos comesos durant el Procés, perquè a parer meu n’hi va haver; però sí que els fa ocasionalment una mica més comprensibles.
Faig totes aquestes reflexions perquè avui em tocava escriure el meu article quinzenal a El Món i he sentit, covard, la temptació de parlar de qualsevol altra cosa, l’escàndol de la Federació de Futbol, o si Broncano hauria de ser contractat milionàriament per TVE, què sé jo. De vegades a mi, que m’he confessat tantes vegades socialdemòcrata sense partit ni acomodament, em resulta més fàcil, menys dolorós, criticar algunes ‘passades’ de Pedro Sánchez que la posició coherent de Pere Aragonès, fins i tot la de Puigdemont, que és una figura per la qual sento una simpatia poc raonable i menys encara raonada, perquè representa moltes coses amb què discrepo totalment.
El que passa és que el meu concepte de nació, d’Estat, la meva consciència internacionalista, el meu amor per aquesta nació vella i de vegades una mica caòtica anomenada Espanya, el meu propi afecte egoista per Catalunya, fa que alguns discursos que sentiré sovint en aquesta campanya electoral que se’ns tira a sobre em ressonaran al cervell com cops de martell. Segurament també em martellejaran a les temples certes coses que sentiré a Madrid.
Procuraré, en fi, no resultar gaire altisonant, però la veritat és que a mi, com a tots, siguin catalans o no, m’hi va molt anímicament, culturalment, èticament i estèticament en aquesta campanya electoral i en els seus resultats. I m’he sentit obligat a dir-ho als lectors d’El Món, així com als responsables d’aquest diari acollidor i seriós que no dubta a defensar educadament allò en què creu, que no és el mateix que allò que jo crec i que intento expressar de manera igualment seriosa i educada.
Però sempre, des de fa molts anys, quan les posicions no estaven tan marcades, he defensat que hi hauria d’haver periodistes de totes les procedències escrivint i parlant als mitjans catalans, a tots els mitjans catalans, de la mateixa manera que hi hauria d’haver periodistes catalans, de totes les procedències, escrivint i opinant lliurement als mitjans de la resta d’Espanya, a tots els mitjans de la resta d’Espanya. A veure si així, almenys, aconseguim entendre’ns entre nosaltres, com un primer pas cap a una millor comprensió per part dels ciutadans dels arguments dels uns i dels altres. O és que potser es tracta que no ens entenguem? Perquè en cap manual està escrit que un periodista hagi de compartir i seguir la línia oficial del seu diari, o sí?
Bonisme? Equidistància? Utopia? Potser. Prefereixo el bonisme a la maldat. L’equidistància al sectarisme salvatge. La utopia a la tàctica de l’estruç. No hi ha res tan trist com admetre que la utopia és impossible en la realitat, i per això ni vull, ni haig de fer-ho, ni penso fer-ho, renunciar-hi. Continuaré escrivint il·lusionat, potser il·lusòriament, a El Món, fins i tot durant la campanya que amenaça de ser la més estranya de la història, mentre pugui. I defensant el diàleg, cada vegada més difícil a les esferes oficials, mentre em quedi alè per fer-ho. Gràcies per tolerar-me, perquè, com li atribueixen a Voltaire, “jo, que detesto les idees que vostè defensa, donaria la vida perquè pugui continuar expressant-les lliurement”.
