Els hauria de fer vergonya ser tan pesats per no dir mai res de bo, però als polítics els excita això de fer discursets televisats en festes assenyalades i de guardar, en especial per Nadal i amb motiu de jornades patriòtiques. Els agrada tant, però tant, que són raríssims els casos de renúncia a aquesta patètica tradició. Estan tant, però tant, encantats d’haver-se conegut que ho volen celebrar i compartir amb nosaltres en tot moment i tothora.
No és que tinguin gran cosa a dir-nos… De fet, normalment fan més pena que altra cosa, amb la seva buidor. Però s’agraden tant quan es veuen a la tele i els seus equips els fan tant la pilota que ni els passa pel cap deixar de fer aquests missatges i discursos nadalencs que els serveixen, bàsicament, per fer el ridícul urbi et orbi.
Franco tenia força afició a això de fotre la xapa als españoles todos amb motiu de la fi d’any. Ho va fer sistemàticament des del 1946 fins al 1974, amb una etapa prèvia, del 1937 al 1939. Els seus missatges eren pura xerrameca barroca, amb l’estil recaragolat i imperial típic del règim, però no els faltava contingut ideològic, sempre acompanyat per la benemèrita i sacrificada tasca pedagògica que portaven a terme militars, paramilitars, policies, jutges i inquisidors i torturadors en general, més o menys com en els nostres dies, però de forma diguem que més enèrgica…
Quan se’n va anar al seu panteó faraònic del Valle de los Caídos, el seu hereu Juan Carlos I va canviar una mica la tradició: el discurset de fi d’any va esdevenir la tabarra reial de la nit de Nadal. I l’hereu de l’hereu de Franco, Felipe VI, no ha canviat el costum: ell també té la bondat d’adreçar-se als seus súbdits el 24 de desembre, a l’hora de sopar, que és quan més agrada que et fotin un bon rotllo sense cap ni peus. Tot i que s’ha de reconèixer que l’actual monarca actua amb més naturalitat i exhibeix la seva autèntica personalitat en altres ocasions, també televisades, com aquell 3 d’octubre, quan el seu compromís amb la democràcia, la pau i la convivència ho va petar…
En qualsevol cas, els borbons tenen agafada la nit de Nadal i no hi ha dallonses de fer-los ombra: aquella nit, el més important que passa al món és el discurset clònic del monarca castellà a totes les teles del règim i que es fotin els tres refugiats sensellar del pessebre de Betlem, Maria, Josep i el nen Jesús.
La resta de grans autoritats, grandiosos líders, guies suprems i fars que ens il·luminen enmig de la foscor han hagut de buscar-se altres dates, exceptuant el dia de Nadal i la nit i el dia de Reis. No hi ha dallonses de fer-li la competència al dia de Jesús o als tres mags d’Orient: que si Sant Esteve, que si la nit de Cap d’Any… Tot moment entranyable és una oportunitat per emetre aquestes magnífiques peces oratòries, amb la seva burocràtica realització televisiva, sovint digna d’un Ceaucescu… Potser hi ha un sol dia poc recomanable, el dels Innocents, per raons força evidents… Ara bé, el poc telegènic lehendakari Pradales ha estat capaç de fer broma amb el seu discurs just aquest 28 de desembre, i amb força gràcia, o sigui que… I no oblidem tampoc el cas del batlle Albiol i els seus electritzants discursos, ben alineats amb les polítiques humanistes del rei Herodes…
Ficat amb calçador enmig del calendari festiu, peti qui peti, el discurs nadalenc és un dels grans moments del concurs anual de tòpics, idees gastades, collonades diverses, electoralismes barroers, narcisismes bavosos i onanismes insubstancials que ens ofereix la política decadent que ens ha tocat patir.
La gràcia, però, és que tota aquesta indigència intel·lectual, humana i política surti per la tele, te la posin al menjador de casa o, si vols escapar-te’n, te la serveixin en versió condensada durant dos o tres dies als diaris, teles i ràdios, a més de les punyeteres xarxes socials, com si hagués baixat del cel un enviat diví carregat d’idees i paraules enlluernadores, plenes de dobles i triples significats.
Cada discurs busca el seu corral i les seves ovelletes, que són convidades a menjar-se les parauletes del bon pastor i a riure-li i aplaudir-li les nadalenques gràcies.
Certament, és gairebé impossible escapar-se de tanta rucada televisada i de tants pregoners que redifonen els missatges més buits i habitualment més estúpids de la història de la humanitat.
Per què tots aquests polítics continuen fent el ridícul amb aquest entusiasme, digne de millor causa? És un autèntic misteri. Possiblement no hi ha ningú amb prou valor per dir-los que les seves bajanades no interessen a ningú, ni a les seves famílies i amistats, i que farien bé comportant-se com persones normals que fan coses normals durant les festes normals, cosa que ja van oblidar fa molt de temps… Però, ben mirat, potser millor que sigui així, perquè si no fessin aquests horrorosos discursos a la tele, encara podrien fer coses pitjors i més insuportables. Ja els coneixem, tenen escàs sentit del ridícul i són capaços de tot…
