El tema central d’aquest article vaig decidir-lo arran de la notícia (extraordinària pel que representa) de l’agermanament entre les ciutats de Girona i Manacor. Un agermanament entre ciutats dels diversos països que formen part de l’àmbit lingüístic i cultural català-valencià que fins ara només es donava entre Palafrugell i Sueca, Gavà i Olocau, Santa Margalida i Tàrbena i la Vall de Gallinera i Puigpunyent. Ja em disculpareu si hi ha alguna més que no tinga controlada. Fa anys que reivindiquem aquesta mena d’agermanaments internacionals, tant en articles, intervencions públiques o en reunions amb les entitats de la Confederació d’Entitats Sobiranistes CES (Assemblea Nacional Catalana, Assemblea Sobiranista de Mallorca i Decidim) o amb la direcció de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència). L’objectiu últim d’aquests agermanaments que reivindiquem, més enllà dels objectius concrets de les corporacions municipals que hi participen en cada cas, és el d’anar creant les condicions objectives de factibilitat de la futura confederació entre els nostres països.
Fa temps que algunes persones vam arribar a la conclusió que la simple reivindicació dels Països Catalans apareixia, per al públic en general, més com a un eslògan buit que com a proposta democràtica, i que, en els millors dels casos, era una proclama que no sempre sumava i en el pitjor –com és el cas del País Valencià–, restava. A més hem pogut comprovar a bastament, que llevat d’excepcions, l’eslògan ha estat més utilitzat com a recurs discursiu per a tapar altres problemes ideològics o mancances polítiques que com a proposta per a implementar-la seriosament. Així, vam arribar a la conclusió que calia fer més i dir menys. L’agermanament entre les nostres ciutats i pobles pot ser una eina molt més potent que la proclama fàcil, amb poc contingut o de manera poc acurada.
Crec que és evident, però, que a aquesta encertada línia d’intervenció municipalista cal sumar-les moltes altres que, amb els matisos que vulgueu, van en la mateixa direcció. Així i com a exemples, la consolidació de les CES que hem esmentat més amunt, o altres com ara la Federació Llull (Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià), la Xarxa Vives d’Universitats, la coordinació de la Xarxa de Casals i Ateneus dels PPCC, o el Festival Barnasants, crec que van, globalment, en la direcció correcta. També van en la mateixa direcció, sempre perfectible i millorable, campanyes com ara el Correllengua, la campanya a favor de la reciprocitat de tots els mitjans públics que emeten en la nostra llengua comuna, la col·laboració estratègica entre mitjans com ara El Món i Diari la Veu del País Valencià, la incorporació de veus provinents de tots els territoris en aquells mitjans que tenen voluntat d’abastar la totalitat de l’àmbit lingüístic o la campanya conjunta que vam començar en juny passat des de les CES contra l’espoli que patim, que tot i tindre característiques diferenciades en cada país, respon a la mateixa lògica extractiva de l’estat ocupant o colonitzador.
Entenc que aquesta línia de treball confederal ha de respondre sempre a una lògica democràtica i entre subjectes polítics en absoluta igualtat, horitzontal i participativa i partint del reconeixement de la diversitat de les realitats existents. Aquella idea metafísica de concebre la suma dels nostres respectius països com a un únic, centralista i monòlit subjecte polític, consolidat en la història i profetitzat com a veritat revelada, ni és encertada ni ens és útil. Quan condemnem, dia sí dia també, els estats ocupants, no ho fem només pel fet de ser-ho, sinó també perquè responen a un model que no respecta ni la nostra tradició històrica proto-confederal ni a les nostres propostes de model social, cultural i polític, i no volem ser cap còpia en miniatura.
Desenvolupades en tota la seua potencialitat aquestes i altres propostes amb esperit confederal, poden tindre tanta o més força que aquelles hipotètiques “estructures d’Estat” que es proclamaven a Catalunya abans del 2017, i que mai van anar endavant, entre altres raons perquè crec que qui semblava que havien de desenvolupar-les en aquell moment, ni sabien que fer ni com fer-ho. En un recent article publicat: “La independència com a procés de descolonització”, vaig fer una anàlisi de quina és la situació real de la qual partim. És cert que escric, sobretot, del i des del País Valencià, però crec que molts dels temes que plantege també poden ser vàlids -en tot o en part- per a Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses. La Catalunya Nord, la Franja de ponent i l’Alguer requeririen un tractament més específic.
En eixe article mire de donar resposta a temes que podríem qualificar d’anàlisi “macro”: si som o no colònia, els decrets de Nova Planta que no estan derogats explícitament, la colonialitat com a fase permanent de la colonització, el rol de la burgesia, sobre qui conforma potencialment el subjecte polític alliberador, sobre la unitat popular i el dret a decidir. Manca, però, allò que hauríem de fer en els àmbits meso i micro. És a dir, allò que podem i devem fer cadascuna de les persones que volem treballar per assolir eixe futur en llibertat. Ara només enunciarem com a mostra alguns ítems, amb el propòsit d’ampliar-los pròximament.
El primer de tot es tracta de guanyar coherència entre el que desitgem com a futur nacional i el que planifiquem per a la nostra vida individual, familiar o nucli de convivència. Com a exemple, estaria bé que ens esforçàrem més per acompanyar l’exigència a les institucions de polítiques serioses, planificades i avaluables en defensa de la nostra llengua i cultura, amb una actitud de fermesa lingüística diària a l’hora d’interactuar, en l’escola, institut, universitat, treball, centres de salut, comerços, transport, restauració, etc., etc. En aquest sentit, em semblen molt encoratjadores les propostes de radicalitat democràtica que defensa especialistes com ara en Gerard Furest, o el llibre “El mite del bilingüisme”, de Jordi Martí Monllau. Però cal anar més enllà: quantes tesis doctorals es fan en la nostra llengua? I quants TFC o TFM. En quantes empreses les comunicacions internes i externes es respecta el valencià-català? I en els mitjans de comunicació?
Més enllà de la llengua i cultura, quantes persones i famílies pensen, a l’hora de planificar els estudis o el treball, no només en el futur individual de la persona, sinó en el futur inserit en el tipus del país que volem? És possible construir un país (i determinat tipus de país), si no hi comptem amb les persones especialistes en els més diversos àmbits que ho poden fer possible?
Crec que és obvi que si volem un futur individual i col·lectiu concret, no podem esperar que aparega per art de la màgia, necessitem pensar-lo i planificar-lo. Això no és cap proposta nova. El que propose com a reflexió de fons és que si no tenim unes institucions amb capacitat i voluntat de planificar-les i implementar-les, haurem de trobar els espais participatius des d’on fer-ho. I per a això necessitem persones compromeses. Si repassem altres processos i lluites reeixides, siguen nacionals, socials o feministes, ecologistes o per la sobirania alimentària… sempre hi ha hagut persones que han pensat el futur molt abans que aquest arribara.
En el recent i molt recomanable llibre “Si Lenin aixequés el cap”, l’autor Albert Botran, parla de la idea de compromís absolut amb la causa (la revolució) de Lenin, i fa una constatació certa quan diu que “una passió abnegada com aquesta només la veiem, en societats com la nostra, en la militància adolescent. Però entre la passió i abnegació de Lenin (o Marx, Ho Chi Minh, Mary Wollstonecraft, Maria Cambrils, Eva Serra, Toni Lecha, Frantz Fanon, Malcolm X i tantes altres) i el meninfotisme tan subtilment induït i promocionat pel sistema, segurament podem trobar infinitat de nivells intermedis de compromís, que poden ser ben útils.
Karl Marx, quan sols tenia disset anys va escriure unes “Reflexions d’un jove sobre l’elecció d’una professió”. Allà hi exposa què entén per felicitat i com es vincula amb el sentit de la vida: “Qui treballa pel bé comú es realitza i, així, troba la veritable felicitat”. Doncs això, cal una mica de compromís individual a favor de la col·lectivitat, que no només no està renyit amb la recerca de la felicitat, sinó que la fa més plena. Feliç 11 de setembre!
