Tothom es rendeix davant Trump. Macron, fent manetes amb el president nord-americà, morts tots dos d’un riure aparentment franc, però òbviament fals; Starmer, lliurant-li les claus de la pau a Ucraïna; Zelenski, gairebé atorgant-li la propietat de les terres rares ucraïneses, que, una vegada espoliades pels Estats Units, seran, més aviat, terres escasses. L’imminent nou canceller alemany, democratacristià, li tem i el primer que farà quan prengui possessió, una vegada que negociï la seva gran coalició, serà viatjar a Washington per a negociar amb el puto amo del món. I Pedro Sánchez? Quin paper juga Pedro Sánchez en aquest nou joc d’escacs mundials? Escàs, temo. Per descomptat, serà difícil que li vegem compartint somriures amb l’inquilí de la Casa Blanca en el despatx oval. I no crec que aquesta situació variï en força temps.
Pedro Sánchez ha deixat clar que no li agraden ni les formes ni el fons d’algú que, com Trump, ha arribat a dir que la Unió Europea es va crear per a “fotre” (sic) els Estats Units. Però, en les seves intervencions públiques, el president del govern espanyol continua sense citar Trump pel seu nom. Una mínima prudència ho aconsella: la brutalitat de la política trumpista té desconcertat a un món acostumat a, almenys, guardar les formes. Fins ara. El més lluny al que Sánchez ha arribat ha estat criticar Elon Musk, considerat a la Moncloa, i això és textual, “el líder de la pitjor ultradreta que va avançant posicions en el món”. Però Musk, encara que a vegades ho sembli, no és Trump, i dos galls conviuen malament en el mateix galliner, com sens dubte comprovarem no gaire tard.
A la Moncloa esperen, com a represàlia a la posició espanyola, algun cop procedent de Washington, no solament el desdeny amb el qual els Estats Units tracten habitualment —no va anar així amb Aznar, però sí amb els altres caps de govern espanyols— Espanya. No seran solament els aranzels elevadíssims per l’acer i els productes agrícoles; fonts de la Cambra de Comerç americana a Madrid admeten que aquestes represàlies econòmic-comercials poden ser grans, però, afegeixen mitjans diplomàtics, també ho poden ser les polítiques.
En el passat ja va haver-hi amenaces, per part d’altres presidents americans, de traslladar les bases de Morón i Rota al Marroc, que ara com ara apareix com un molt millor aliat de Washington que Madrid. Em sembla que al govern espanyol, que ni tan sols ha contactat, que se sàpiga, amb l’octogenari ambaixador ‘polític’ designat per la secretària d’Estat nord-americana per a ocupar l’ambaixada a Madrid, no descarten ara mateix gairebé res. Hi ha molt de joc subterrani que desconeixem i que desconeix, fins i tot, el mateix executiu de Sánchez i el seu ministre Albares, el cap de la diplomàcia espanyola. Quines sorpreses —desagradables— ens esperen?
Sánchez es troba en una cruïlla. Ni tan sols té segur el suport de Puigdemont, ni el de Junqueras, que, sense trepitjar el Parlament, han estat els grans protagonistes aquesta setmana en les Corts espanyoles. Segurament, la retirada per part de Junts de l’exigència que Sánchez se sotmetés a la qüestió de confiança ha estat un triomf per al president espanyol. Però ha estat un triomf tan petit, tan efímer en relació amb les amenaces diplomàtiques que pesen sobre ell —i, per tant, sobre nosaltres—, que resulta gairebé inapreciable.
Jo diria que, en aquests moments, i malgrat que sempre procura transmetre una sensació de seguretat i confiança en si mateix, Pedro Sánchez està com col·lapsat: es mostra incapaç de fer una política diferent, i tot ho continua fiant a aquesta inestable majoria que li donen en el Congrés uns socis cada vegada més fugissers com Junts, Esquerra, Podemos i fins i tot el coalitzat Sumar. Continua rebutjant qualsevol contacte amb l’oposició de la dreta, i em refereixo exclusivament al Partit Popular, perquè a Vox tots, incloent-hi el PP, li han decretat, silenciosament, una espècie d’aïllament preventiu: les actuacions d’Abascal en el camp internacional, tan aferrat a Trump, l’aïllen en el terreny polític espanyol, on el president republicà, les seves tesis i les seves formes, agraden molt poc, en general.
Sí, Sánchez manté la seva línia política perquè pensa que és la que més convé a la seva permanència en la catifa vermella del poder, i pot ser que també perquè està convençut que és la que més aprofita al país. Per això, diuen alguns dels seus assessors, no es rendeix: “No podem ser còmplices del que fan Trump, Putin i la ultradreta europea; hem de fer un front europeu contra aquesta situació i mantenir la nostra línia d’esquerra”, em va comentar reservadament algú que passa per ser pròxim al president.
I llavors podrà Sánchez arribar fins al final de la legislatura en una situació de clara llunyania respecte dels Estats Units? Perquè aquest, juntament amb altres factors interns, com el continu escàndol en el qual viu una Fiscalia General de l’Estat cada vegada més encerclada pel jutge del Suprem, o el descontentament de sectors de la societat civil, com els metges, els jutges, els fiscals, els immobiliaris, els diplomàtics o els mitjans de comunicació —atenció als terratrèmols que venen en aquest sector—, és un factor més de desgast d’una situació precària. Molt precària.
Sí, els veritables protagonistes de la situació política espanyola no trepitgen el Congrés dels Diputats, ni els cenacles i tertúlies, ni, menys encara, la sala del Consell de Ministres: ni Puigdemont, ni Junqueras —vist aquesta setmana en un esmorzar amb diversos periodistes espanyols a menys d’un quilòmetre del Congrés— ni, clar, menys encara Trump, trepitgen ni trepitjaran el parlament espanyol. Només manen sobre ell. I Sánchez, el líder sedicent de la socialdemocràcia mundial, no s’atreveix ni a citar-los pels seus noms. A cap dels tres. Són les molt distintes i distants cares del veritable poder.
