Cada cop que he de valorar favorablement alguna acció de Donald Trump, m’empasso un gripau. Dels grossos. El personatge se m’apareix insofrible, vulgar, vanitós i fatxenda. No suporto la seva manera de parlar, de raonar (o de no fer-ho) i d’obrar. El trobo antipàtic, ximplet, infantilot i caspós alhora. Amb tot, ocupa una posició que ens afecta a tots els ciutadans del món, visquem als Estats Units o no -potser hauríem de poder votar en les presidencials dels EUA, com deia aquell, però això ja seria un altre debat. Trump va ser escollit per a un segon mandat a la Casa Blanca, i és el que ens toca aguantar. Estem obligats, per tant, a avaluar la seva actuació més enllà dels nostres gustos i preferències particulars.
Trump és un mal candidat al Nobel de la Pau. Sobretot, perquè ho pregona massa alt i massa clar, i pensa que hi té un dret natural. I s’empipa quan no li donen, tot acusant els noruecs de parcials i polititzats. No veig com el seu estil pot arribar a impressionar els membres captinguts i discrets del jurat escandinau; més aviat els deu empènyer a excloure’l d’entrada. O no ho sé, ja veurem què passa amb el premi en el futur. Però amb la mateixa franquesa, cal admetre que no és un mal candidat a forçar la pau entre Hamàs i el govern israelià. Vist el nivell de radicalitat dels implicats en el conflicte de Gaza, o fins i tot de deliri, tal vegada sigui el personatge ideal per obligar els dos bàndols, rabiüts i enquistats, a baixar del burro i posar-se a parlar.
Diguem-ho clar; el que ha aconseguit el president dels Estats Units no és poca cosa. Resulta evident que un hipotètic diàleg encara no ha ni tan sols arrencat, que el seu pla de pau és un repte monumental i que té aspectes més que criticables i que, per damunt de tot, el moment és tan fràgil que tot plegat pot saltar pels aires en qualsevol moment. Però hem assolit aquell nivell típic de perplexitat en què ens preguntem; i això, l’intercanvi de captius i tal, no es podia haver fet dos anys abans? Si hem fet la pregunta, ja vol dir que no, que no es va fer perquè aleshores era inconcebible. I s’ha arribat a consumar perquè Trump ha posat damunt la taula la seva perruca taronja, els seus alça-talons i la seva pedanteria resolutiva. Altrament, hauria continuat sent inconcebible. Ni Netanyahu ni els líders de Hamàs tenien cap intenció de donar el braç a tòrcer.
És cert que l’inefable Donald no ha pogut salvar els milers de morts que s’han produït en la tragèdia dels darrers anys, però ves a saber si no n’ha salvat uns quants que estaven a punt de produir-se en el futur immediat. Ara falta seure els actors al voltant d’una taula, estudiar el pla de Gaza, negociar i si pot ser, arribar a un acord entre totes les parts. Sense temor a exagerar, podem afirmar que s’ha tancat la part fàcil, i que ara arrenca la part complicada. Però arrenca, i aquesta és la clau de l’esperança que hem vist en les últimes hores. L’alegria que hem vist recentment als carrers de Gaza o de Tel-Aviv no era l’alegria d’un final de guerra, ni d’una victòria de la pau, era la percepció d’una hipòtesi d’oportunitat que indicava una possibilitat. Un clau roent, sí; el que ha passat és que els que han patit la guerra s’aferren a un clau roent, que fins ara no es veia per enlloc.
Hi ha qui s’entesta a comparar l’acció de Trump amb la de la flotilla Global Sumud. Alguns ho fan a favor del mandatari nord-americà, altres s’inclinen per l’estol de Thunberg i companyia. Doncs bé, em sap greu si ara expresso una opinió d’aquelles que no satisfan a ningú i que poden empipar tothom. Crec que, en el fons, les accions d’uns i altres no han estat tan antagòniques com sembla. Els activistes, per molt organitzats que estiguin, no poden fer el paper que ha fet el president dels EUA. I aquest no pot exercir el rol d’agitador militant, per molts mocadors que s’emboliqui al voltant del coll –si us plau, que no ho faci, no faria cap favor a ningú. La feina de denúncia i sensibilització internacional ha estat essencial, i també ho ha estat el cop de puny de l’inquilí de la Casa Blanca.
Els que coneguin la història del conservadorisme nord-americà no els haurà sorprès la línia de Trump. En el terreny de joc internacional, el patriotisme dretà més aviat ha defensat polítiques de no-intervenció i netament aïllacionistes. Els demòcrates i liberals han estat tradicionalment més aventurers en política exterior, mentre que els republicans, per norma general, han considerat que havien d’evitar els embolics a l’estranger i centrar-se en els dilemes de l’Amèrica profunda. En aquest sentit, l’actual president obeeix a una línia ja clàssica dels republicans. Tot fa preveure que buscarà un acord ràpid i vistós, per poder oblidar-se’n tan ràpidament com sigui possible i retirar-se a captar votants que tenen vides i preocupacions molt allunyades del Pròxim Orient.
