Ha mort el papa Francesc, celebrat per l’opinió pública com a progressista i reformador. És cert que aquest pontífex argentí ha admès el pluralisme que l’ha convertit en l’ogre de l’Opus Dei, essent el pol oposat del seu antecessor i de tots els reaccionaris de l’Església catòlica, que són multitud. Però també és cert que la majoria dels seus canvis han estat retòrics i simbòlics, molt lluny dels canvis substancials que tants creients esperen. Un cop traspassat Bergoglio, difícilment podrem dir que la institució de Pere i Pau sigui una altra cosa, i encara menys que els canvis introduïts siguin històrics o revolucionaris. El difunt Papa ha estat prou obert per desencadenar les ires de la caverna, però no prou per despertar l’entusiasme dels partidaris de l’alliberament teològic.
L’obertura ha estat inevitable, a partir d’un mandatari que complia tots els tòpics dels jesuïtes; amb inquietuds socials i intel·lectuals, molt format, amb experiència al món real i entre gent lluitadora i compromesa… però fins i tot el seu currículum introdueix ambivalències com la de la seva relació amb la dictadura militar argentina. Segons uns, va navegar amb habilitat i no es va mullar de debò; segons altres, va fer el que va poder i va ajudar l’oposició a escapar de la terrible repressió del general Videla i companyia. En qualsevol cas, no era una criatura de gàbies clericals, era un home de carn i ossos que sabia que hi havia vida, vida autèntica, fora dels quatre murs del Vaticà.
Els canvis que va introduir, amb tot, van ser intramurs. Va donar mostres d’humilitat i senzillesa, rebutjant vestimentes luxoses i residències de palaus. No va voler creus d’or ni vestimentes vermelles, que simbolitzen el poder. Es va posar el nom de Francesc, en homenatge al sant del mateix nom i al vot de pobresa i austeritat dels franciscans. Va rentar els peus de presidiaris, de dones i nens, i fora del recinte de Sant Pere. Va viatjar moltíssim, va entendre la immensitat del planeta i de l’arrelament del catolicisme, tot nomenant una majoria de cardenals d’arreu del món, els quals hauran de votar aviat un nou Papa –i vés a saber si serà asiàtic o africà, com sembla que va pronosticar Nostradamus més enllà de la fi del món i tot plegat.
Al marge de les formes, que són importants, és evident que en el fons les reformes de Francesc han quedat a mitges. Es va proclamar un pecador més, certament, però no va desmuntar del tot el dogma de la infal·libilitat. Va afavorir les dones, i fins i tot va nomenar la primera dona per a un dicasteri (ministeri catòlic)… tot i així les dones no poden ser sacerdotesses, no poden oficiar la missa ni ser cardenals ni optar al papat. Al segle XXI, potser hauria estat bé fer un pas que ja s’ha fet en la majoria d’àmbits de la societat humana –si més no en la legalitat vigent i en les normes aprovades. Tampoc no va arribar al final en la lluita contra els escàndols de pederàstia, tot i muntar una comissió pontifícia per investigar-ho… sense cap resultat espectacular.
El papa Francesc va trencar una llança a favor de les opcions LGTBI, tot dient que respectava la lliure elecció, però va condemnar l’homosexualitat als seminaris (massa mariconeig, va dir en paraules textuals), i no va permetre els matrimonis eclesiàstics entre gais. Va defensar l’obertura a altres religions, inclòs el diàleg inter-eclesiàstic en cas de conflicte, així com entre les diverses branques del cristianisme, encara que no va ser capaç d’obtenir cap avenç palpable en la veritable unitat ecumènica sota un mateix Déu… ni tan sols sota un mateix Jesucrist. Va advocar sempre per la pau i no va negociar ni garantir cap treva.
En un capítol de primera importància, va provar de portar la transparència a les finances vaticanes, i es va quedar a mig camí. Davant les acusacions de frau, apropiació indeguda i corrupció en general, va nomenar un auditor general que va dimitir al cap de dos anys, un cardenal responsable d’economia que en va durar tres (acusat de pederàstia!), i va trobar un substitut jesuïta que va aguantar només tres anys més. Ell es va aplicar mesures d’austeritat, sí, i va rebaixar sous i privilegis en l’administració de la seu apostòlica. Amb tot, no se’n va sortir a l’hora de fer neteja a fins i convèncer l’opinió pública que l’Església i els diners ja no eren bons amics. Veurem si un llegat tan prometedor, però tan poc productiu, troba un digne successor que converteixi les expectatives en realitats. O si fa una frenada d’ase i torna a les tenebres ultramuntanes dels que esperen el moment de la revenja. No seria el primer cop.
