En un petit assaig titulat Rotten Compromises (Pactes enverinats), Avishai Margalit, un dels filòsofs contemporanis més interessants per les seves reflexions sobre la condició humana, els fonaments morals de la política i els problemes de justícia del nostre temps, diu el següent:
“La pregunta que sempre ens hauríem de fer, tant en relació amb els altres com amb nosaltres mateixos, no és només quines normes, quins valors i quines aspiracions tenim, sinó quina mena d’acords (o pactes) estem disposats a assumir, quina mena de concessions estem disposats a fer”.
Margalit entén la democràcia, sobretot, com a compromís i com a sistema polític que tracta de facilitar la convivència entre persones i grups que pensen i tenen ideologies diferents. Tanmateix, considera que hi ha límits al compromís acceptable: situacions en les quals mai no hauríem de cedir, ni fer concessions o transigir; situacions en què no és raonable ni assumible moralment arribar a acords, perquè sempre es tractarà de pactes enverinats. Aquests pactes, malgrat que puguin semblar raonables circumstancialment o contextualment, no ho són perquè afecten els pilars bàsics de l’autoconcepció, autoestima i identitat individual o col·lectiva (de comunitats polítiques o bé organitzacions). La idea essencial és que hi ha valors innegociables – sobre els que mai hauríem de cedir – perquè el cost de renunciar-hi implica la dilució d’allò que som essencialment, dels valors o aspiracions que ens defineixen. En aquest sentit, la filosofia política de Margalit no és utilitarista (no hi ha cap valor a priori i tot és transaccionable en el marc d’una anàlisi de cost-benefici) sinó deontològica, com la filosofia kantiana. La identificació d’aquests valors primaris involucra un exercici d’introspecció sobre allò que som, allò que defineix de manera essencial la nostra identitat, individual o col·lectiva. No em refereixo tant a preferències o interessos canviants com als pilars de la mateixa subjectivitat, del que som i dels compromisos o ideals que ens defineixen, a partir dels quals aspirem a ser reconeguts pels altres amb els qui interactuen o dialoguem.
Assumir de manera utilitarista o pragmàtica que tots els principis i compromisos són negociables i, per tant, renunciables perquè tot és objecte de càlcul utilitarista implica assumir que res concret ens defineix o identifica. No prendre’s seriosament els principis, renunciar-hi en pactes enverinats, implica no prendre seriosament la mateixa identitat, tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Aquesta renúncia a compromisos essencials de valor immaterial que afecten la identitat i al reconeixement per part de tercers pot afectar a la mateixa dignitat, honorabilitat o l’autenticitat. Malgrat que alguns pactes poden semblar “raonables” a curt termini – perquè ofereixen guanys marginals útils a curt termini, o perquè resulta costós resistir a pressions – assumir pactes enverinats implica costos incommensurables, la pèrdua del nucli central que ens identifica com a individus, comunitats o organitzacions.
L’assaig de Margalit és coherent amb la seva visió filosòfica més global sobre la justícia política i social articulada a The Decent Society (1986)- La societat decent – una de les obres contemporànies de filosofia política més importants, juntament amb A Theory of Justice de John Rawls (1971).
En contrast amb Rawls, Margalit fa una clara distinció entre una “societat decent” i una “societat justa” i defensa la necessitat d’evitar la humiliació com a pas previ per assolir un model ideal de justícia com el ralwsià. Sense decència no pot haver-hi justícia. La decència com a virtut política és, de fet, central al republicanisme cívic de Rousseau i a la filosofia política en l’obra d’Orwell o de Judith N. Shklar. En una comunitat política decent les institucions no poden configurar-se de manera humiliant per la ciutadania sota la seva autoritat.
La rellevància dels límits als pactes per tal que no esdevinguin “enverinats” és evident en la situació política actual a Catalunya – especialment, en el dilema que enfrontava ERC després dels resultats de les eleccions anticipades convocades pel president Aragonès del 12M: O bé afavorir una investidura com a president de la Generalitat del candidat del PSC, Salvador Illa, guanyador en nombre de vots d’unes eleccions autonòmiques on – cal no oblidar-ho – un dels principals adversaris independentistes va haver de fer campanya des de l’exili a causa de la repressió promoguda i legitimada pel mateix vencedor i pel seu partit; o bé, donat que els números de Junts més ERC no donen prou majoria al Parlament de Catalunya per investir un president independentista sense l’abstenció del PSC (rebutjada frontalment pel seu candidat) obrir la porta a una repetició electoral.
Aquest dilema es produeix en un context concret que molts actors semblen haver normalitzat, però que en cap cas és normal. Des de 2017 hem atorgat legitimitat automàtica a eleccions celebrades a Catalunya en condicions que en cap cas serien acceptables en condicions de democràcia plena, i no purament nominal. La victòria del Sr. Illa, pel que significa de reconquesta estatal del poder a Catalunya, fou l’objectiu principal de la política de repressió, criminalització, cooptació, espionatge, lawfare i xantatge que ha estat decisiva no només per dividir el moviment independentista sinó per derrotar-lo d’una manera aparentment legítima (un cop escapçats els lideratges més potents de l’independentisme). La promoció d’un candidat gris al servei del PSOE que fa quatre dies justificava obertament un 155 preventiu, es manifestava amb Societat civil catalana i ha demostrat absoluta deixadesa a l’hora d’entendre la situació d’emergència lingüística a Catalunya diu molt sobre el projecte del PSOE per Catalunya.
Certament, la desfeta electoral i l’agreujament de la crisi interna d’ERC, sobretot després de destapar-se l’existència d’una estructura paral·lela responsable dels cartells denigrants contra l’Alzheimer de Pasqual Maragall (i d’altres accions d’assetjament groller que fan avergonyir) també formen part del context en què s’enfronta el dilema. En qualsevol cas, les derrotes electorals haurien d’alertar el partit de l’errada en l’estratègia i de les conseqüències nefastes de l’arrogància política que ignora la crítica interna, afavoreix el tacticisme de mirada curta, i dificulta la cooperació efectiva. L’estat d’alienació, desafecció i deserció d’afiliats, activistes i votants que, com jo mateixa, vàrem confiar en l’autenticitat dels valors d’esquerres, feministes i independentistes hauria de ser la principal preocupació. ERC, en canvi, ha promogut un discurs elitista i poc transparent, que afavoreix l’ostracisme dels que discrepen i fomenta lleialtats irreflexives. En el nivell retòric, s’ha mantingut l’objectiu de la independència i la legitimitat de l’1 octubre – de fet, el discurs de la secretaria general Marta Rovira durant el retorn de l’exili afirma que aspiren a “acabar la feina iniciada”, coherent amb la promesa electoral categòrica de “no investir Illa”. Però la contradicció entre discurs i acció política és tan evident que negar-ho seria un insult a la intel·ligència. Tard o d’hora, caldrà assumir que la “teoria de la realitat” que parteix del fet que l’1 octubre va ser una derrota, en lloc d’una victòria crucial en el decurs d’un procés popular i complex d’exercici del dret a l’autodeterminació, no ha conduït a “ampliar la base”, sinó a empetitir i dividir el moviment, a frustrar la iniciativa popular, a no confrontar la repressió adequadament, a trencar els pactes amb els socis de govern independentistes. Una cosa és no tenir clara quina ha de ser ara l’estratègia en un context de repressió – aquest és el nus gordià del conflicte amb l’estat des de l’octubre del 2017 – i una altra molt diferent és perdre de vista que la violència policial i política emprades per Espanya és la veritable derrota perquè l’Estat no ha pogut desmantellar un moviment autodeterminista pacífic i democràtic a les urnes. Mandela, Gandhi i altres líders revolucionaris varen entendre aquesta idea essencial en la conquesta de la llibertat.
Fins al 12 de maig passat, la missió estatal de reconquerir el poder polític a Catalunya i eliminar la majoria independentista a Catalunya via política de la repressió i lawfare no havia tingut un èxit tan rotund. Una confluència de factors – un govern en minoria d’ERC desgastat, les divisions internes al moviment, la decapitació efectiva dels lideratges, la desmobilització de la ciutadania independentista donat l’estat de decepció i la desconfiança generalitzades – han afavorit que el candidat estatal tingui possibilitats de ser investit president de la Generalitat i procedir a l’enterrament definitiu de l’anomenat (despectivament) “Procés” i finalment “girar full”, en el context d’una “agenda del reencuentro” que implica el retorn al marc constitucional sense cap mena de transformació profunda. Malgrat que el mateix president Aragonès i altres líders d’ERC van parlar de passar a l’oposició i de la necessitat de renovar estratègia i lideratges, ERC ha tingut la clau de la governabilitat de Catalunya i ha mantingut la iniciativa a l’hora de concretar les seves propostes que – segons insisteixen – prioritzen “l’eix social’ i un pacte d’esquerres, marginant l’objectiu independentista. La concreció d’aquest pacte implica investir al candidat del PSC, Salvador Illa, com a president de la Generalitat a canvi ,suposadament, d’un compromís de l’executiva del PSOE de reforma estructural del sistema de finançament autonòmic que involucraria, segons l’acord, el traspàs “gradual però accelerat” de tots els impostos (segons la consellera republicana Natàlia Mas en un procés d’una durada màxima de 5 anys).
No voldria entrar a valorar en detall el contingut en si del pacte. Una objecció recurrent a aquesta estratègia minimalista de negociació, que margina aspectes essencials de la dimensió cultural, lingüística i d’autodeterminació nacional (ni tan sols s’exigeix el compliment efectiu de l’amnistia, ni el reclam de drets lingüístics o d’un model educatiu que preservi la llengua pròpia de Catalunya) té a veure amb l’efectivitat del compliment dels pactes. Com a jurista i doctora en dret públic, les afirmacions grandiloqüents sobre l’èxit que suposaria un pacte de “finançament singular” em semblen un despropòsit. El compliment del pacte em sembla impossible de garantir perquè involucra un procés legislatiu complex on no només hi ha “escletxes” i “serrells” per superar, sinó dificultats constitucionals i legislatives a més de confluències polítiques que impossibiliten establir garanties reals. Malgrat l’historial farcit d’incompliments que afecten la credibilitat del pacte i certifiquen la baixa estima o preocupació pels greuges i discriminacions fiscals que patim a Catalunya, les elits d’ERC es “mostren confiades” en el fet que el nou model de finançament sumarà majories al Congrés i es convertirà en realitat. El govern espanyol no ha aclarit en cap moment què vol dir “singular”. La ministra d’Hisenda, en canvi, ha explicat clarament el que és evident per a qualsevol expert informat: que qualsevol reforma del finançament autonòmic hauria de ser general (no particular, aplicable només a Catalunya com a comunitat autònoma) i en cap cas podria donar la “clau de la caixa” a la Generalitat. I veus socialistes internes com la del president de Castella- la Manxa, Emiliano García Page, ja han advertit que el pacte no tirarà endavant, i que “no s’enganyi ningú”.
A hores d’ara, demanar confiança cega – que confiem en aquest pacte – implica un nivell d’amnèsia i d’irracionalitat difícils d’exigir a ciutadans intel·ligents mínimament informats que ja hem patit prou desenganys. Com sabem, el terme “singularitat’ de Catalunya genera aversió a Espanya, en una cultura política que confon uniformitat amb igualtat i no qüestiona el supremacisme històric de la nació espanyola – ben al contrari de la idea que es va promoure del Quebec com a “distinct society” en el marc de les diverses negociacions amb el Canadà als anys 80.
Però la qüestió que haurien d’avaluar les bases i afiliats a ERC, i els ciutadans independentistes en general, no és tant el contingut del pacte o l’avaluació de probabilitats de garantir-ne el compliment. La qüestió central és si un pacte d’aquesta naturalesa és, de per si, un pacte enverinat en el context polític descrit, un pacte que significarà la renúncia definitiva als valors i objectius que històricament han identificat ERC. En la meva opinió, ho és.
Un tripartit d’esquerres seria un escenari assumible en una situació de veritable reconeixement i normalitat democràtica, sense repressió o altres costos inacceptables per l’exercici pacífic del dret a l’autodeterminació. Però l’escenari no és un de politics as usual sinó d’emergència nacional a causa d’una política estatal persistent i sostinguda de vulneració dels drets i de la democràcia emparada i promoguda activament pel Sr. Illa des de l’octubre de 2017. En aquest sentit, investint com a president de la Generalitat al candidat del govern estatal – quan existeix la possibilitat d’impedir-ho i d’utilitzar les noves eleccions per rearmar-se i promoure activament una estratègia unitària i refer complicitats dins el moviment independentista – implica renunciar a valors essencials, que passen a ser marginals.
Com han mantingut influents politòlegs i crítics postcolonials, des de Walker Connor a Frantz Fanon o Gayatri Chakravorty, l’assimilacionisme cultural i el colonialisme són sobretot estats mentals abans que projectes polítics, i tenen més èxit quan les elits dels grups subordinats els internalitzen i passen a actuar, conscientment o inconscientment, com a agents del poder dominant. Típicament, aquest procés de submissió mental implica racionalitzar la cooptació sobre la base de guanys marginals. Un exemple en clau de gènere que poso sovint als estudiants del meu curs sobre justícia política i drets humans seria el de la dona que cuida prioritàriament els fills i s’ocupa de la feina domestica i es declara satisfeta perquè el marit ha decidit donar-li “pocket money” per retribuir aquesta feina quan planteja l’amenaça del divorci. Aquesta concessió discrecional per part de qui ostenta el poder dominant en la relació es pot interpretar com un progrés; però en realitat no transforma la relació sinó que legitima la posició de submissió i desigualitària de la dona que passa a racionalitzar-se sobre la base d’un guany marginal que de fet augmenta la dependència i perpetua el poder discrecional per fer efectiu el seu compliment, en lloc de promoure la veritable llibertat i igualtat. Les revolucions, feministes, d’alliberament colonials, dels pobles oprimits, dels treballadors, mai s’han fet des del realisme sinó des de la creença en la legitimitat de l’afirmació de principis i drets innegociables, des de la complicitat generosa en la lluita d’actors diferents que creuen en la viabilitat de la victòria; des del coratge i la intel·ligència en la confrontació de l’opressor, i no establint falses complicitats o capitulant per obtenir guanys marginals.
En resum: assumir la decència com a virtut i precondició de la justícia política imposa límits a una avaluació exclusivament utilitarista o particularista d’avantatges i de costos en decisions que involucren compromisos constitutius de la identitat moral o col·lectiva (d’allò que som i que volem ser com a comunitat política). La decisió de la militància d’ERC és crucial. No es tracta només de si es ratifica un acord que implica atorgar el poder als autors i instigadors de violència política dirigida a la supressió del moviment i ideals que representes. Es tracta de renunciar als compromisos i valors que fins ara han definit el principal i més antic partit independentista a Catalunya. La identitat mateixa, i la credibilitat, estan en joc avui.
De quina manera aquesta submissió a Madrid a canvi de promeses podria promoure “l’objectiu final” és un misteri. Com en l’al·legoria política de la granja d’animals de George Orwell, el dret a l’autodeterminació i l’objectiu independentista passaran a ser com els Set Manaments de l’Animalisme un cop diluïts per la influència corruptora del poder i la política de la por: pura retòrica que ha deixat d’influir efectivament en el comportament i serveix com a consigna propagandística per controlar i manipular les percepcions de la realitat. Seria hora de recordar la lliçó d’Orwell sobre els perills de la manipulació i la importància del pensament crític davant la possibilitat de pactes enverinats que condueixin a renunciar als objectius d’alliberament i igualtat. En aquest sentit, com defensa la filòsofa marxista Nancy Fraser, l’elecció entre reconeixement i redistribució ens presenta un fals dilema: la injustícia del no reconeixement de la nostra identitat diferent, de la manca de respecte de les aspiracions a exercir la nostra agenda individual o col·lectiva, o a eliminar la discriminació estructural, difícilment es tracta amb polítiques socials redistributives. Les dones, com els catalans, no volem pocket money, volem decidir com volem viure i exercir la nostra autonomia. Acceptar el pacte amb el PSC és assumir un pacte enverinat, autodestructiu i humiliant, no només per a ERC sinó per tot el moviment independentista. Els militants de base, per les raons exposades, haurien de rebel·lar-se i deixar clar que no tot està a la venda i no tots els costos són assumibles. Aquest, doncs, és un pacte en fals que es fa a expenses de grups que també són membres de la comunitat política i que es trobaran afectats pel que s’acorda. Molt probablement causarà la detenció i empresonament del president de Catalunya a l’exili, si Carles Puigdemont compleix la promesa feta un cop aprovada l’amnistia (que de moment se li denega per part dels jutges malgrat que l’explícita voluntat del legislador i de la llei d’incloure el seu cas). Quina ironia: els autors del 155 al Palau de la Generalitat, i el president destituït pel 155 a la presó.
