Esquerra Republicana de Catalunya acaba d’aprovar el suport als pressupostos de la Generalitat. Les condicions d’ERC han estat presentades com econòmiques i de gestió: el reforç de l’Agència Tributària, la societat de seguiment d’inversions amb l’estat, la majoria catalana dins del Consorci de la Zona Franca, el control de la ronda litoral i la línia orbital ferroviària. El pacte no sembla revestit de gaire seriositat. No és que els temes abordats no ho siguin, de seriosos; tots ells són de màxima importància per al país, fins i tot diria que poden arribar a ser elements vertebradors d’una societat més lliure, noble, culta, rica, desvetllada i feliç. Però qui més qui menys té la forta sospita que el que es fa públic no és el que importa de debò, i que les converses reals van per una altra banda.
Que quedi clar, no voldria menystenir res del que s’ha parlat. El tren orbital, per exemple, podria resultar tan vital per a Catalunya com ho ha estat l’Eix Transversal en les darreres dècades, o com ho serà el metro de les línies 9 i 10 quan estigui acabat. La nova línia de tren pot enllaçar una xarxa de ciutats que defugi el centralisme barceloní, i aportar unes inversions ben necessàries per afavorir el transport ferroviari sostenible. Personalment, jo hi estic molt a favor, com també de les altres idees formulades. L’Agència Tributària és clau per arribar algun dia a la sobirania fiscal, i tant la ronda litoral com el Consorci de la Zona Franca ja haurien d’estar en mans de la Generalitat des de fa una pila d’anys, l’una com a via local de Barcelona, l’altre com a polígon industrial clau i generador d’inversions de futur. La comissió de seguiment ja sona més al típic comitè que es reuneix per dissenyar un cavall i acaba dibuixant un camell. Però caram, les altres condicions semblen de nivell.
Un dels problemes grossos és que el pacte pressupostari no portarà la cosa en sí, que trigarà anys i panys; de fet serà la promesa de la cosa. Que es reforci l’organisme català de tributs no implica que demà es recapti ni un euro més. El govern espanyol ja s’ha encarregat de deixar clar, per activa i per passiva, que no cediran l’IRPF ni farts de vi. Amb la Zona Franca caldrà veure com s’articula aquesta nova atribució, qui nomena els consellers i el president de l’ens, i quina autonomia real tindrà. Quant a la línia orbital, ens trobem amb un proverbial “ara sí, ara sí”, característic de les promeses socialistes, aquelles que no s’arriben a materialitzar mai. De fet, el projecte orbital ja va ser formulat pel govern tripartit del 2006 (on hi eren tant el PSC com ERC), amb la idea de tenir-lo acabat l’any 2026! Precisament 2026!
Tot plegat, doncs, som davant d’un acord que apareix com un exercici d’ingenuïtat descomunal, on es prometen coses que ja s’havien promès no sabem quantes vegades, i en què els termes de la negociació s’han anat improvisant i ventilant en públic. En lloc de mantenir una discreta disciplina de converses sobre assumptes vitals, hem vist un encadenat d’ocurrències que no són ni a l’ideari d’ERC, ni al pacte d’investidura d’Illa, ni han aparegut a cap manifestació ni mobilització digna d’aquest nom. Hem vist com de demanar la sobirania fiscal (que era, alerta, condició de la investidura del president Illa), hem passat a només l’IRPF, després a una part de l’IRPF, i finalment a engreixar amb uns quants informàtics de l’equip de l’Agència tributària –no fos cas que algun dia es complissin les expectatives i hi hagués molts més impostos a arreplegar. El premi de consolació, en forma de línia ferroviària, apareix talment com el conillet que algú, atent a l’hemeroteca, ha tornat a treure del barret per impressionar el personal i poder tancar l’estira-i-arronsa.
Deixeu-me afegir una sensació molt personal que pot sorprendre. Els temes que s’han intercanviat són tan seriosos, en el fons, que la frivolitat amb la qual han anat apareixent provoca fatiga i incredulitat. El sainet de l’IRPF ja cansa, al cap de mesos i anys d’anunciar victòries èpiques a bombo i plateret; i estic segur que aviat veurem tornar la lògica aquella junquerista (del Junqueras de 2011), quan el líder republicà insistia que amb els governs espanyols no es podia pactar res perquè sempre incomplien, i que tant per tant més valia anar a buscar la independència –sempre més fàcil que una llunyana i quimèrica sobirania fiscal. En l’apartat de trens hi haurà qui pensi, carregat de raons, que això de la línia orbital és una presa de pèl. Sobretot per aquells soferts usuaris de Rodalies que agrairien poder pujar al tren de demà i no fer tard a la feina, abans que no pas fabricar àngels celestials que arribin en rails el dia de l’albada dels justos.
En fi. Santa paciència. Paciència orbital la dels soferts militants d’ERC, que no hauran tingut l’oportunitat ni de debatre ni de votar les propostes esmentades, no fos cas que sorgís algun dubte important o alguna discrepància. Paciència orbital la de la gent catalana, que tant si es vol com si no es vol haurà assistit a un espectacle d’ombres xinesques on no ens ensenyen mai la realitat, sinó la seva projecció. Ni el primer home orbital, en Iuri Gagarin, no va ser enviat tan lluny de la realitat terrenal. Paciència orbital la dels que saben, fa temps, que la cosa no va ni de trens ni d’impostos ni de rondes litorals ni de zones franques. Va de la imperiosa necessitat per sostenir uns governs, a Barcelona i a Madrid, que no posin les urnes massa d’hora. En concret, fins que la direcció d’ERC estigui a punt per presentar el candidat de torn. Això, amigues i amics, va d’eleccions. Ja anava d’eleccions des que es va tancar amb ERC l’acord d’investidura de l’actual president. De vegades, hi ha qui estima tant les urnes que les esguerra.
