Resulta ben galdós constatar la facilitat amb què determinada esquerra assumeix l’autodeterminació de gènere, i alhora es mostra reactiva davant l’autodeterminació nacional, especialment si parlem de Catalunya. De fet, aquesta setmana, bona part dels mitjans, molt especialment els de la corporació catalana, s’han fet ressò, amb escreix, de la festa de l’orgull LGTBI+. Bé, fer-se ressò és un eufemisme que, especialment pel que fa a TV3, s’acostaria a la propaganda. De la mateixa manera, bona part de l’esquerra, acompanyada pel concert de diverses entitats socials, públiques i patrocinis diversos, han tractat de projectar una certa normalització del que, en un inici era una festa pel respecte a les opcions sexuals particulars, posteriorment reconvertides en elogis a la diversitat sexual, i que cada vegada més es presenta com a dissidències extravertides amb un punt de teatralitat.
No té res d’estranyar. Barcelona és una ciutat globalitzada, reconeguda per l’àmplia tolerància i respecte a la privacitat i un reconegut cosmopolitisme, i bona part de les formacions polítiques i moviments socials del país han anat assumint les teories queer de Judith Butler (recentment Premi Internacional Catalunya) amb el mateix fervor que molts boomers actuals havien abraçat la fe del Llibre Vermell de Mao Zedong durant els anys posteriors a la primavera de 1968.
Res a dir sobre la necessitat de reconeixement respecte a qui havia estat objecte de persecució o escarni per no seguir capteniments personals convencionals, i del fet que pugui expressar-se lliurament. Fins i tot, és més que justificat una política de reparació envers aquelles persones que van ser durament reprimides per no seguir les normes. Tanmateix, aquest seguiment, fil per randa, de la tendència woke provinent del progressisme nord-americà, que fa determinada esquerra del país, no fa presagiar res de bo. I de fet, la frase que inaugurava aquest article resulta molt significativa. L’autodeterminació de gènere, que recull el projecte de llei presentat aquests dies pel consell de ministres, és sovint reivindicada com a quelcom revolucionari, tanmateix, en el terreny de la realitat, resulta completament innòcua, fins i tot, conservadora. Determinar-se home, dona, o qualsevol categoria d’una llarga taxonomia pacientment elaborada per acadèmics activistes procedents de les universitats nord-americanes, no comporta cap trencament respecte a cap element opressiu. Probablement, algun activista dirà: mentida! L’autodeterminació de gènere acabarà amb el patriarcat heteronormatiu! (cosa que sona més aviat a una expressió comodí cada vegada que costa trobar arguments sòlids). Tanmateix, no qüestiona ni l’ordre social (fonamentat en l’opressió d’una classe social per una altra), ni l’ordre polític (l’asimetria de drets civils i socials), ni l’econòmic (que permet l’explotació i les desigualtats sistèmiques) ni sobretot, l’ordre nacional (l’opressió d’una nació per una altra). Fins i tot, tampoc no qüestiona el veritable patriarcat (la discriminació secular de les dones en pràcticament tots els àmbits) sinó que afegeix complexitat i tensions en els espais que ocupen, i fins i tot practica una mena d’intrusisme sexual que, tal com es queixen les feministes de tota la vida, contribueix a invisibilitzar-les. Sense anar més lluny les polèmiques sobre alguns trans que participen en esports femenins aprofiten els avantatges físics derivats de la circumstància de disposar d’una composició cromosòmica determinada, fan pensar que les coses no són tan ideals ni boniques com es reflecteixen el alguns reportatges de TV3.
Aquestes qüestions derivades del gènere, que han envaït les converses familiars i informals en els darrers anys, especialment entre els més joves, podrien semblar molt trencadores. Tanmateix, qui això escriu, i a risc de ser objecte de cancel·lació (la manera contemporània de practicar el maccarthisme contra qui fuig de l’unanimisme de la causa), hi aprecia, sobretot, altres factors derivats de la involució social, econòmica i política dels darrers anys.
El neoliberalisme fa temps que ha deixat de ser una teoria econòmica procedent dels pensadors neoclàssics partidaris de desregular els mercats, privatitzar els serveis públics i vetar la intervenció de l’estat en l’economia (tret que sigui per rescatar les grans fortunes amb diners públics). Ja fa un parell de dècades que aquesta ideologia ha estat interioritzada per la psicologia col·lectiva i es pot considerar un sistema de creences, una espiritualitat new age, un nou sistema de valors, una cosmovisió, una forma de vida. Com ens recorden els pensadors Christian Laval i Pierre Dardot, el nou home (o dona, o altres) neoliberal assumeix que forma part d’un mercat extremadament competitiu en un entorn despietat en què cal destacar per assolir l’èxit, o com a mínim, no fracassar més del compte. Un món on no existeix la salvació col·lectiva, només la individual. Això implica aquesta tendència segons la qual cada individu esdevé un empresari de si mateix. Cadascú es ven, en base a l’originalitat, a còpia de crear una marca pròpia, de singularitzar-se, de diferenciar-se de la massa. Potser és el que veiem, per exemple, en Tinder o altres aplicacions a la recerca de sexe, afecte o estatus: una dura competència per atreure els altres en una societat terriblement individualista i despietadament competitiva. O en la necessitat d’exhibir vida pública i privada en les xarxes socials, a la recerca d’atenció i prestigi. O en la moda dels tatuatges, que podria considerar-se, més enllà dels elements tribalistes ancestrals, una manera de crear un branding propi, un intent de presentar-se com a genuí, autèntic, de projectar una imatge diferenciadora. Això explicaria com l’emoció, els sentiments, fins i tot certa sensibleria afectada i compartida per instagram, impera en unes relacions interpersonals, d’altra banda, cada vegada més complexes, en un context en què paral·lelament es dissolen llaços familiars i de solidaritat.
En bona mesura, la llarga taxonomia de gèneres, subgèneres, estats anímics, exhibicionisme públic sobre condicions sexuals fluïdes també respon a aquesta lògica d’individualisme i singularització extrema. Com si el raonable desig de sortir del ramat –especialment entre els més joves– fes caure en una mena de laberint confús en què la construcció de la identitat individual, probablement un dels reptes més difícils que ha d’assumir una persona al llarg de la seva vida, acabés colgada sota l’excés, sota la necessitat de diferenciació, a risc d’entrar en un estat de confusió i desconcert total. En qualsevol cas, les identitats no convencionals, els capteniments sexuals de les persones allunyades de la tradició, han estat històricament minoritàries (i també reprimides), i malgrat que el que pensin els partidaris del postmodernisme, no han constituït cap amenaça real per a l’ordre.
L’esquerra (o progressisme nord-americà) s’està estavellant en abraçar aquestes qüestions pròpies de la moral individual com si fossin una gran causa col·lectiva. Es pot entendre, per descomptat, que cal activar tots els mecanismes per defensar els col·lectius de les dissidències sexuals d’un problema seriós de rebuig, discriminació i fins i tot violència per part de grups i grupuscles, molts dels quals vinculats al feixisme més abjecte. Tanmateix, apostar tots els ous al mateix cistell de la controvertida qüestió del gènere i els seus derivats està empenyent bona part de l’esquerra vers la irrellevància. Només cal veure què passa als Estats Units, quan aquestes qüestions han arribat a un punt que recorda la inquisició (s’està assetjant a aquells professors que es neguen a fer servir determinats pronoms per referir-se a persones que no estan d’acord amb el seu gènere biològic o legal). Mentre el progressisme nord-americà està lliurant batalles cultural estèrils, està perdent la guerra ideològica (i el seu prestigi) al seu país. La reculada en matèria de drets com la sentència del Suprem que anul·la la protecció federal al dret a l’avortament, només és un primer cas d’una dinàmica regressiva cada vegada més evident. De fet, fins i tot, aquestes denominacions diverses que s’han generat des dels estudis de gènere, algunes d’una gran complexitat, fluïdes i que sovint responen a criteris subjectius, no deixen de simbolitzar la completa atomització d’unes esquerres, cada vegada més guetitzades, aïllades i socialment i ideològica, irrellevants. En certa mesura, les esquerres, que m’agradaria definir com els espais que haurien de servir per fer possible el triangle republicà de “llibertat, igualtat i fraternitat” (aspiracions que només poden ser col·lectives) s’han transvestit en alguna cosa diferent, assumint l’individualisme propi del sistema capitalista, que, en base a les desigualtats creixents, impedeixen la llibertat i impossibiliten tota solidaritat (tret que aquesta sigui a la carta i exhibida per instagram, amb un esperit exhibicionista o “postureigista”).
Això vol dir que aquesta deriva d’una esquerra que sí admet l’autodeterminació de gènere esdevé innòcua, perquè no qüestiona els fonaments sobre el qual se sustenta un ordre injust. Fins i tot, les pròpies instàncies de poder (econòmic, polític, cultural…) s’afegeixen a la festa incorporant els símbols (com la coneguda bandera LGTBI) a ajuntaments, planes web, o hi participen de manera entusiasta. Això contrasta amb el diferent comportament respecte l’autodeterminació nacional, un dret internacionalment reconegut, i especialment pel que fa a la minoria nacional catalana reprimida, assetjada, espiada i difamada, pels mateixos partits, moviments i espais a qui els agrada ser-se selfis el dia del Proud Parade. En el fons, aquesta mena de moviments, i tots aquells que atomitzin la societat, són inofensius, això explicaria la complicitat institucional o empresarial. Potser perquè en el fons, bona part de l’esquerra ja no pensa en termes de classe, ni de nació, potser perquè sembla que ja no pensa en el concepte d’opressió.
18
1
