PP i Vox han proposat respectivament reformes del Codi Penal i de la llei de partits polítics per endurir la sanció jurídica front certes conductes que, sense cap mena de dubte, es refereixen a les persones que van estar implicades en els successos de setembre i octubre de 2017. En molts casos ja indultades, majoritàriament previsiblement amnistiades en uns mesos, els seus principals protagonistes han manifestat explícitament la seva voluntat de tornar-ho a fer, i contra aquesta eventualitat, malgrat ser inversemblant vist tot el que ha passat, han reaccionat així els dos partits.
Ja en el seu moment la llei de partits polítics que van consensuar PSOE i PP plantejava certs dubtes des del punt de vista de la seva constitucionalitat. Sí, l’objectiu era explícitament acabar amb la relació simbiòtica entre certs partits independentistes bascos i la banda terrorista ETA, però algunes de les circumstàncies que facilitaven la dissolució de partits abertzales provocaven la sospita que s’anava més enllà del que permet la llibertat de consciència i ens va fer crítics a alguns teòrics constitucionalistes, i, almenys en el meu cas, així ho vaig escriure. Tot i que aquella llei va contribuir de manera contundent a escapçar la vida de la banda terrorista i que crec que és aquesta la contribució més gran a la transformació que avui contemplem a EH Bildu, la fi no justifica els mitjans, i quelcom semblant podem dir de les reformes que es plantegen ara.
La desproporció en el cas de la reforma de la llei de partits proposada per Vox és més òbvia, tenint en compte que ja resultava dubtosa la redacció actual, molt més suau que la proposada pels d’Abascal, que demanen que sigui causa de dissolució d’un partit el fet de negociar amb processats… Què queda de la presumpció d’innocència?
Pel que fa a la reforma del Codi Penal que proposa el PP, fins i tot compartint l’objectiu, és possible creure en la proporcionalitat de la mesura? Es diu que el bé jurídic a defensar és la lleialtat constitucional, desitjable, sí, però permet perseguir, com demanen, a qui inciti l’incompliment de la llei per intentar o fer efectiva o propiciar una declaració d’independència? És que fer-ho per aconseguir qualsevol altre objectiu fora acceptable? És que podem demanar de la gent que comparteixi els valors constitucionals o la mateixa Constitució, tenint en compte que la nostra democràcia no és militant i que, per tant, només demana dels partits polítics que el seu funcionament i estructura siguin democràtics? Sols entenent que aquest “funcionament democràtic” significa més que sotmetre’s a la llei podríem dir que existeix un delicte pel seu incompliment en raó de les idees que la provoquen, i no en si mateix. Vull dir, per tant, que és l’afegitó d’una suposadament obligada lleialtat a la Constitució i a la unitat que consagra el que invalida la proposta. Perquè el delicte és propiciar, atiar o fer realitat l’incompliment de la llei, de tota la llei, digui el que digui i sempre que no hagi estat declarada inconstitucional.
Imagino que la qüestió no és jurídica, que l’anunci és, com tot ara, una actitud política, que, per cert, els hi està donant redits, perquè van per davant del PSOE en les enquestes. Però no els hi calia, no cal posar-se a l’alçada dels que han venut principis per vots. Perquè entre uns i altres acabaran per convèncer la ciutadania que per les idees es poden retorçar les lleis i el seu esperit, i que els únics obligats som els governats. Amb la curta memòria que els governants saben que tenim, sols quedarà en el rerefons de cada ciutadà una fugaç impressió de què ens prenen el pèl, i de què tot s’hi val. Benzina per a les revoltes quan arriba la necessitat.
