Cert és que en els insaciables, inquiets, cenacles i tertúlies madrilenyes ha causat, bastant més, crec, que a Barcelona, algun renou la idea d’un ‘front de l’esquerra’ llançada per Gabriel Rufián, el cap del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats (bé, ara ja només ‘Congrés’). Al crit de “menys puresa i més cap”, Rufián ha proposat una espècie de federació, o moviment, de partits considerats a l’esquerra del PSOE, de caràcter regional, però també nacional, per, beneficiant-se de la normativa electoral, aconseguir més escons en les eleccions i poder així secundar més sòlidament un govern ‘progressista’ encapçalat pel PSOE i qui sap si mantenint la coalició amb Sumar.
Hi ha qui pensa que l’operació Rufián ha fracassat ja, pocs dies després d’haver-la llançat des de Madrid, perquè no resulta gens fàcil unificar les accions electorals d’ERC, Més, Compromís, el BNG, qui sap si Bildu i Podemos o Esquerra Andalusa i Esquerra Unida. Les sopes de sigles acaben sempre naufragant: que li ho diguin a l’operació Roca en el seu temps. O que li ho diguin a Yolanda Díaz, que va pretendre integrar fins a onze formacions al moviment Sumar i ha vist com l’invent se li desfeia entre les mans. Sumar a Espanya és, definitivament, una operació molt més complicada que restar, multiplicar i, sobretot, dividir.
He seguit amb atenció la trajectòria de Gabriel Rufián, que ha crescut políticament no poc des d’aquelles boutades a base de samarretes amb llegendes sorprenents o màquines d’escriure en el seu escó. Però aquest creixement l’ha anat distanciant de la direcció del seu partit, que, comandada per Oriol Junqueras, està per a poques aventures. Ja li ho han cridat gent com Pilar Rahola: “Vostè vol salvar Espanya, no lluitar per Catalunya”.
I, encara que les relacions personals de Rufián amb Podemos i Esquerra Unida són, en general, bastant bones, no acabo de veure ni Ione Belarra ni Enrique Santiago, ni l’andalús Antonio Maillo fent una mena de coalició o agrupació preelectoral en aquests moments. El precedent de Sumar, que continua desplomant-se en totes les enquestes enfront d’un petit repunt del seu rival Podemos, anima poc altres grups, per molt dispersos i perduts que es trobin, a procurar una mena d’integració.
I consti que lamento la molt presumible patacada de Rufián, perquè el considero un polític valuós, les intervencions provocatives però mai grolleres del qual a la cambra baixa solen ser les més interessants en el carrincló ambient polític que regna en el legislatiu. El presumible ara és que l’esquerra, conjunturalment unida per fer costat a Pedro Sánchez des de la moció de censura contra Rajoy, es vagi disgregant, desencantada amb el PSOE i més encara amb la coalició de PSOE i el que va quedant de Sumar. La veritat és que, en aquests cenacles madrilenys dels quals recullo els rumors vegades, es dona per fet que a la legislatura li queden pocs mesos, que al lideratge de Sánchez no gaires més i que l’arribada de la dreta al poder es va convertint en un fet inevitable.
Això, precisament, és el que Rufián voldria evitar, conscient com em sembla que és que amb les úniques i decreixents forces de Pedro Sánchez, i amb els molts errors que el president comet, s’acabarà accelerant l’arribada al poder de Núñez Feijóo, secundat o no per Vox. En suma, mai s’ha vist un panorama polític tan fluid, tan enrarit, potser des del retorn de la democràcia a Espanya, i l’operació Rufián, tan injuriada per uns, tan lloada –almenys davant aquest periodista—per uns altres, serà un més dels molts fiascos polítics que esperen l’arribada de la implacable tardor, que enguany serà més políticament calenta que mai. Així que fins al setembre m’acomiado, plenament conscient que, no obstant això, el mes que ve no té aspecte de ser un mes d’agost políticament tranquil, no.
