No és cap secret que, a Catalunya, ser ric és un pecat capital. És cert que això passa una mica a tot arreu, perquè l’enveja no té pàtria i la ignorància, tampoc: en general, els rics no en són a costa dels pobres, tal com demostra el fet que els països amb més rics també són els països amb menys pobres. Però a la nostra terra aquest ressentiment amb els rics s’eleva a tara nacional pel complex d’inferioritat que han provocat els segles d’ocupació espanyola, que ha generat ciutadans amb un gran sentiment de culpa i ens ha deixat un nacionalisme acomplexat que, amb l’objectiu de mostrar-se virtuós, s’ha obsessionat a projectar al món una imatge santificada dels catalans, com si per tenir dret a existir haguéssim de ser les millors persones del món.
Ara, amb la ràbia que tants compatriotes supuren contra Elon Musk, aquest rebuig per l’èxit i a la riquesa es veu més clar que l’aigua. Musk et pot caure bé o malament, però fa feredat veure com tot de gent que segurament paga els seus impostos i que pateix per arribar a final de mes i estalviar una mica per les vacances, s’alinea amb la burocràcia sangonera per atacar un departament governamental que està destapant i liquidant moltes despeses públiques que no només són delirants, sinó que sovint també són clarament opaques. A costa dels diners de la gent, clar. T’imagines que tinguéssim un DOGE a Catalunya, quin bé de Déu, les vergonyes que sortirien de sota la catifa? I t’imagines que els nostres rics estiguessin disposats a arriscar-se pel seu país?
A la mariscada intel·lectual a la qual ens va convidar Abel Cutillas al xou de Víctor Puig, a YouTube, el filòsof català va llançar una pregunta que jo sempre m’he fet. On són, els rics catalans? La pregunta és prou retòrica, perquè ja sabem que si aquesta última dècada els nostres rics no han aportat cap solució als reptes nacionals és perquè formen part del problema. En molts casos han treballat amb els partits i les associacions que branden l’espasa per Catalunya, però que a l’hora de la veritat viuen de la nostra ferida col·lectiva. Si haguessin posat quartos per fer créixer les alternatives morals que brillaven des de la foscor -que sempre han existit- ara segurament no estaríem al mig del desert.
Per sort, en aquest desert hi ha alguns oasis. Casablanca, d’Enric Vila, va ser el primer a aparèixer després de l’1-O. En els últims anys n’han sorgit d’altres, com brolls d’aigua que de sobte esclaten de sota terra. L’últim ha estat Cassandra, del tàndem jurídic Gibert-Rosell. El país rebrota perquè està viu, però a mi em sembla que sense diners, tot és molt fràgil. Tots aquests grups que defensen els interessos nacionals dels catalans estan molt escampats i tenen límits d’abast, que és el que passa quan tot és precari. Com que aquests projectes no estan al servei del sistema, sobreviuen amb subscripcions, amb donacions, amb mecenes de classe mitjana que paguen feinetes concretes i amb la dedicació voluntària de molta gent que inverteix part del seu temps lliure a ‘ajudar quan poden’. No ho menyspreo, és així com col·laboro, amb múltiples subscripcions i donant un cop de mà, i tot és molt noble, però serveix, com a molt, per anar resistint. Sense calé important és molt difícil que les idees tinguin prou força per cristal·litzar i generar canvis polítics reals. Només que un parell de rics posessin diners sobre la taula, aquesta dissidència a l’ombra prendria tota una altra dimensió. De moment, no n’hi ha cap a la vista. Com també es preguntava Cutillas, què passa, que els nostres rics també són rucs?
