Els mecanismes de la mentalitat política espanyola continuen inalterables amb el pas del temps. Segueixen sempre el mateix patró. Pot canviar el règim, les cares o les sigles, però l’ànima sempre és idèntica. Segurament, de tots aquells estaments que la representen, el judicial és qui millor l’encarna. Són els encarregats d’executar-la i ho fan sense miraments. Per a ells, el Codi Penal és com una droga psicodèlica que els provoca al·lucinacions “rojigualdas” i els transporta a un passat imperial que voldrien etern.
Mireu si no l’enrenou aquest del terrorisme del Tsunami democràtic. Quan llegeixo totes les cabòries que escriuen els nomenats magistrats sobre el tema, no puc evitar recordar les paraules de Ramiro Ledesma Ramos, un dels principals artífexs intel·lectuals del feixisme espanyol del segle passat. L’any 1931, exclamava amb ràbia: “Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales de nuestro país, aparece diáfano que la unidad nacional peligra tan solo en Cataluña, donde la opinión autonòmica es un separatismo solapado que espera cobardemente su hora”. No es quedaven aquí les seves proclames. Afegia també: “El pueblo vasco es de una nobleza y de una lealtad tan notorias, que convierten su pleito regional en una reclamación inofensiva e ingènua”. Comenceu a lligar caps?
Ben mirat, posar al mateix sac els fets de l’aeroport de Barcelona l’octubre del 2019 i els atemptats d’ETA, significa que els bascos són “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies civils que els hagin matat. Nosaltres, en canvi, uns “separatistas solapados que esperan cobardemente su hora” que sempre els hi posem bona cara encara que ens robin. Paraula d’en Lesdesma Ramos, Marchena o García- Castellón.
Allò que m’indigna no són les quimeres dels principals animadors i teòrics del feixisme espanyol que continuen presents en forma de toga, sinó la covardia per denunciar-ho alt i clar per part dels nostres representants. Avui, una citació judicial de qualsevol psicòpata del Codi Penal espanyol, té els mateixos efectes paralitzants que la possibilitat d’anar a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona durant el franquisme. Tan baix hem caigut?
En un escenari així, el poder dels tribunals creix sense aturador. Són els veritables amos de la situació. Tot ho dominen. És una dictadura judicial emmascarada amb l’expressió “estat de dret”. En realitat, allò que els mou, és l’esperit d’en Ledesma Ramos. Per això, és patètic i grotesc també el capteniment d’aquells catalans que s’anomenen autonomistes. Creuen encara que aquest adjectiu els farà tolerables davant els deliris de la judicatura. De forma inconscient (o no tant), aniran rebaixant-se més. Seran més rastrers, més baixos. Lleparan la mà de l’amo amb més intensitat cada dia més i renunciaran a tot. La figura de Judes es quedarà curta per definir-los.
Suposo, lectors, que ara us preguntareu quina és la solució. Seria fàcil carregar els neulers als nostres polítics. Però la resposta veritable rau en cadascun de nosaltres i comença per fer-nos un parell de preguntes: estaríem disposats a perdre el nostre benestar davant els deliris dels togats espanyols? Assumiríem multes i embargs contra el nostre patrimoni? Sí, sé que és cru. Però, al capdavall, tota lluita per la llibertat sempre es redueix a decidir a què dimonis hom està disposat a renunciar. I recordem que els tirans juguen sempre amb aquesta premissa.
