Aquest dimarts fa set anys de l’esdeveniment, i encara és ben viu en el nostre imaginari. Hem d’admetre que no acabem de trobar la ubicació adequada per al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. A alguns els continua molestant el simple record; no van gaudir gens d’aquella gesta democràtica, i voldrien que no se’n parlés, o que la descartéssim amb un comentari despectiu, tot esgrimint la fal·làcia de la poca participació o de la il·legalitat de la convocatòria. En canvi d’altres, des de la banda oposada de l’espectre, tendeixen a apropiar-se la memòria de la diada, abrogant-se la condició d’únics representants del poble i de les llibertats perdudes. En realitat, el dia u d’octubre, i tot el simbolisme que se’n deriva, pertany a tots els catalans.
Com a tal l’hauríem de custodiar, perquè és quan adquireix el valor que es mereix; el valor de referent històric i democràtic sense parangó. Un valor que ha de ser compartit col·lectivament i gaudit per tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva llengua, ideologia, origen o creença. Per descomptat, aquells que ho volen desmerèixer com un rebombori radical de quatre eixelebrats, continuaran amb la matraca i provaran d’impedir que la data es pugui socialitzar i esdevingui una fita comuna a tot el país. Penso que ens equivocaríem molt si entréssim en un joc com aquest, i voldria exposar-ne els motius.
Sempre he cregut que aquell octubre del 2017, si hagués passat a París o a Berkeley, avui seria una efemèride tant o més cèlebre que el maig del 1968. En una Europa cansada, esporuguida davant l’emergència d’altres potències, envellida i cada cop més conservadora, la Catalunya de principis del segle XXI destaca com un oasi d’esperança, il·lusions, participació i mobilització col·lectiva com n’hem vist ben pocs. Fins i tot m’atreveixo a dir que les màximes de la imaginació al poder, o del People’s Power, són més fortes a la tardor catalana del 17 que a la primavera del 68. Hi ha més flors, més somriures, més milions i milions de persones lliures que s’hi barregen (homes i dones, avis i nens, joves i veterans, de dreta i d’esquerra, autòctons i nouvinguts…). I és rigorosament cert, i tant me fa si a algú li fa nosa el comentari gastat; ni una paperera trencada.
Cal tornar a les imatges impressionants de la jornada per refrescar, una vegada i una altra, la potència dels fets. Cal veure les persones que portaven paperetes i urnes, aclamades per veïns del barri sense reserves. Cal veure les estampes de multituds concentrades davant dels col·legis, en actituds pacífiques, cíviques, fins i tot d’aplom, defensant els seus drets irrenunciables. Cal recuperar aquelles cares expectants, serenes i justes per entendre que allò va ser un esdeveniment de primera, que deixa en ridícul altres suposades festes de la democràcia (en realitat exercicis previsibles de vot fatigat, captiu, ensopit). Vam fer història, entre tots, i la vam fer d’una forma plàstica, jovial i ferma. L’u d’octubre era Catalunya explicant-se al món, i el món que no acabava d’entendre que allò no era cap amenaça, sinó una solució.
Perquè allò no va ser ni una festa del SÍ ni una festa del NO, ni del vot en blanc. Allò va ser una celebració col·lectiva, de tothom, on tothom hi era benvingut i ningú no va ser atacat, injuriat, expulsat o menystingut. L’alegria del vot i la raó lliure davant la força bruta. L’estat va triar també com volia ser recordat, a cop de porra. I en això també el 2017 s’encaparra a superar el 1968; perquè la repressió va ser dura, lletja i agressiva. Les porres, la presó, l’exili, les multes, les detencions… tot plegat, al cap de set anys, potser ens ha entelat una mica aquelles imatges nítides d’il·lusió i de força cívica. Però no hem de deixar que l’empait i la brutalitat ens deformin la memòria.
Tots i totes tenim dret a preservar la felicitat d’aquell dia en què vam ser gegants. L’hem de saber compartir al màxim i l’hem de transformar en l’energia que ens cal per fer un somni millor i, sobretot, més efectiu. No hem d’estar ancorats al passat, però no l’hem d’oblidar de cap manera. En especial quan, a més a més, proclama en veu alta i clara com és el nostre país i com pot arribar a ser el dia de demà. Jo m’imagino un futur lliure inspirat en el 2017; un país que com a fet fundacional no recordi cap guerra, cap màrtir, cap bany de sang, sinó una gernació portant una urna per damunt dels caps i obrint-la perquè tothom hi pugui dipositar el seu pensament.
