Segurament era raonable, des de l’independentisme, fer un intent d’esgarrapar algunes concessions a l’esquerra espanyola a partir de la investidura de Pedro Sánchez. En aquell moment, podia pensar-se, legítimament, que un PSOE molt afeblit -almenys en teoria-, amb aliances a l’esquerra i amb el suport de les nacions històriques de l’estat podria encarar algunes reformes, ni que fossin limitades. Però passat una mica més d’un any, la realitat és que el govern del PSOE està acorralat per la dreta judicial i mediàtica, sense marge per fer gaire cosa més que intentar mantenir-se aplicant el xantatge de sempre -l’espantall de PP i Vox- als seus socis polítics. Pedro Sánchez no és un reformista, és un simple oportunista.
Davant d’això, queda més clar que mai que no hi ha aliats per democratitzar l’estat. L’aritmètica parlamentària actual és el millor escenari imaginable per als partits de tradició catalanista i ni així hi ha hagut manera de progressar en l’autogovern. No es tracta de manca d’habilitat, sinó de força. Carles Puigdemont ha estat i és un factor de desestabilització de la política madrilenya i ho ha aprofitat a fons, però ni tan sols ell, des de l’exili, ha estat capaç d’arrencar concessions tangibles al govern espanyol. El PSOE és la clau de volta del sistema polític espanyol i té tota la voluntat de continuar-ho essent.
Així les coses, el millor que pot fer l’independentisme -tant el polític com el cívic- és preparar una estratègia vàlida de mobilització contra una ofensiva desnacionalitzadora que s’agreujarà en un futur previsible amb un govern PP-Vox. La primera ocasió de remuntada la pot proporcionar el Tribunal Constitucional, que s’ha de pronunciar sobre la immersió lingüística i tot indica que ho farà amb una sentència contrària i dura. Serà el moment de plantar cara i demostrar que aquest país està viu i sap defensar-se.
