El degoteig de casos de catalanofòbia en els centres sanitaris catalans no s’atura. Si fa només quinze dies, en el meu article anterior, parlava de la metgessa de l’hospital de Can Ruti, que expulsa els malalts que li parlen en català, ara he de parlar de dos casos més protagonitzats per metges que es neguen a atendre en aquesta llengua els seus pacients. El primer d’aquests dos casos va tenir lloc el desembre passat al CAP Larrard de Gràcia, a Barcelona, i l’altre aquest gener al servei d’urgències del CAP Sant Fèlix, de Sabadell. En el cas de Barcelona, el metge, sense cap mena d’escrúpol, va respondre això a la pacient: “No necesito el catalán. No es necesario para mí. No estoy interesado en aprenderlo”. I en el de Sabadell, només començar a exposar la seva necessitat d’atenció, el pacient va ser tallat pel metge amb aquesta ordre: “Háblame en castellano”.
Realment és indignant que un català, quan va a visitar-se a un centre sanitari del seu país, sigui víctima d’aquestes agressions lingüístiques. És indignant i inadmissible. Però per molt indignant i inadmissible que sigui, el cert és que aquestes agressions se succeeixen sense que el govern català faci res de res. Fixem-nos si confiem poc els catalans en el nostre Govern que cada cop que patim una violació dels nostres drets lingüístics la denunciem a la Plataforma per la Llengua, una ONG. Sabem que denunciar-ho a la Generalitat és perdre el temps per la senzilla raó que és precisament la Generalitat qui permet que els centres sanitaris contractin metges que no parlen català. Per a un metge, parlar la llengua del país on exerceix la seva professió no pot ser una opció voluntària, ha de ser una obligació. Una obligació, atès que estem parlant d’un servidor públic i atès, també, que la precisió en el diàleg metge-pacient és part indestriable del diagnòstic i del tractament.
El metge del CAP de Barcelona que diu “No necesito el catalán. No estoy interesado en aprenderlo”, fa deu anys que viu a Catalunya. Deu anys! L’excusa que va donar per mantenir-se analfabet del català va ser aquesta: “Se supone que estamos en un país bilingüe. Se llama libertad”. És una excusa molt poc reflexionada, aquesta; més pròpia d’una ideologia ultranacionalista espanyola que del raciocini. En primer lloc, l’home ignora que no hi ha cap poble bilingüe al món. Cada poble té la seva llengua i com diu el seu nom, la llengua pròpia de Catalunya és el català, com el portuguès és la llengua dels portuguesos. Hi ha, això sí, persones bilingües. I ser bilingüe vol dir ser competent indistintament en dues llengües. Si, com diu el metge del CAP Larrard de Barcelona, “aquest és un país bilingüe”, és obvi que ell ha de parlar en català al pacient que li parla en català d’idèntica manera que parla en espanyol al pacient que li parla en espanyol. Si sempre parla en espanyol, no és bilingüe, és monolingüe. I, en ser-ho, la seva excusa salta pels aires. El seu marc mental és aquest: els catalans han de ser bilingües per tal que jo pugui continuar essent monolingüe. Quina joia, oi, que tothom s’agenolli davant teu i et parli en la teva llengua perquè tu no hagis de parlar la seva?
Arran d’aquests fets, l’escriptora Shaudin Melgar-Foraster, professora en una universitat del Canadà, em deia això: “Al Canadà anglès, si a urgències hi va un malalt que parla francès, de seguida s’asseguren que l’atén un dels metges que saben francès (la majoria en saben). I això és al Canadà anglès. Si es tracta del Quebec, tots els metges parlen francès”. És natural. Un dels motors de les agressions que els catalans rebem pel fet de parlar en la nostra llengua és la nostra pròpia submissió. Per defugir el conflicte, la majoria de catalans canvia de llengua i, en fer-ho, practica, sense adonar-se’n, la submissió apresa. Espanya ens ha ensenyat que l’espanyol és llengua d’autoritat i que el català és només llengua de voluntat. La primera no es discuteix, la segona és un caprici. Hauríem d’entendre que cada cop que cedim enfortim les conviccions dels nostres agressors.
Un metge a Catalunya, com a treballador públic que és, no pot decidir unilateralment en quina llengua li han de parlar els pacients. No és el pacient qui ha de parlar la llengua del metge, és el metge qui ha de parlar la llengua del pacient. I com que es tracta de drets fonamentals, no és admissible l’excusa de dir que “és un metge nouvingut”. De cap manera, perquè no estem parlant de refugiats vinguts amb pastera, sinó de persones amb estudis que lliurement han decidit viure a Catalunya. Hi han vingut perquè han volgut. I la llengua pròpia de Catalunya és el català. Si són al·lèrgics a aquesta llengua, ningú no els obliga a quedar-s’hi. El món és prou gran perquè hi trobin el seu racó de via estreta.
Per desgràcia, però, en els centres sanitaris catalans continuaran sorgint més casos com els que he descrit perquè la Generalitat de Catalunya, amb la seva desídia, i el Col·legi de Metges, amb el seu silenci, són còmplices de la situació. Els requisits bàsics d’un metge per exercir a Catalunya han de ser la titulació i el domini del català, dos requisits que s’expliquen per la lògica. En altres paraules, els metges que no parlen català no poden ser contractats a Catalunya de la mateixa manera que no es contracta al Quebec cap metge que no parli francès. Però, és clar, comparar els governs quebequès i català és com comparar un Boeing 787 amb l’avió del Tibidabo. El govern de Catalunya fa falques publicitàries, el govern del Quebec governa.
