Entitats de molt diversa mena, però totes amb semblant biaix ideològic, han promogut aquest cap de setmana una cosa que anomenen vaga d’arrendataris, encara que és clar que no ho és. El del cap de setmana ha estat una manifestació on fan gala de la seva condició de majoria davant dels propietaris per forçar una baixada general dels lloguers a la meitat del preu actual. Però el paisatge que descriuen gens s’assembla a la realitat.
En primer lloc, perquè la mesura que proposen afectaria de manera desigual els diferents arrendadors, i per tant resultaria tan injusta com ho és el fet de tractar de la mateixa manera cada arrendatari. És fàcil, però també inexacte, generalitzar quin tipus de contracte i condicions genera cada gran tenidor d’immobles, ja que la categoria engloba circumstàncies ben dispars, i perquè en la concreta especialitat que funciona com a SOCIMI l’efecte que sol provocar la inseguretat jurídica és la venda dels actius i, per tant, la desaparició del ja precari mercat immobiliari de lloguer.
De la mateixa manera no és el mateix haver d’encaixar un preu de lloguer una mica car, quan du aparellada una seguretat a llarg termini de mantenir-se a l’immoble: una bona amiga acaba d’aconseguir una renovació per 15 anys més en el seu contracte de lloguer i no en unes condicions precisament lleonines. Tindria en un cas així dret que se’l rebaixin a la meitat? D’altra banda, sense tenir una regulació per als contractes de temporada i els contractes d’activitat turística que, per ara, no existeix, és difícil evitar l’efecte contaminant que es produeix sobre la resta dels arrendaments a uns preus que sempre són el resultat de la tensió entre l’oferta i la demanda, atès que l’oferta amb cada nova mesura tendeix a encongir-se més.
I és que no sembla clar que, dins del marc de l’estat de dret en la seva fórmula econòmica de lliure mercat, es pugui dur a terme una regulació que no provoqui aquesta tendència. De fet, amb el límit actual dels lloguers, potser s’han rebaixat els preus, però fins a tres vegades més l’oferta d’aquest tipus de producte, l’habitatge de lloguer. El reduirem més dient que ningú pot comprar un pis si no és per viure? I aleshores qui el lloga? Però anem a pams amb el que proposen els manifestants: una vaga de lloguers. Alguns arrendataris ja estan deixant de pagar aqueles despeses que consideren imports indegudament inclosos a la seva renda com són les de la comunitat de propietaris, incloses les derrames produïdes a l’immoble, o l’IBI, en entendre que es tracta de clàusules abusives perquè, en cas de no acceptar-les, no haurien aconseguit els sol·licitants accedir a la condició d’arrendataris. Potser en aquest aspecte la Unió Europea pot trencar una llança en favor dels consumidors, com ha fet altres vegades amb les hipoteques o certs productes bancaris. Però si no es resol el tema central de l’import de la renda podem veure com els lloguers pugen en proporció a l’import que Europa hagi considerat injust cobrar per altres conceptes.
Una vaga, que no és, feta per uns sindicats que no ho són. La confusió està servida, sobretot perquè la seva amenaça es basa en una altra afirmació que tampoc no és certa: “som majoria”, criden. I no és veritat. La majoria en aquest país continua sent propietària, i no arrendatària. Tot i que el tema s’ha instal·lat a l’agenda política per quedar-se, els partits farien bé de recordar aquest extrem, almenys aquells que continuen dient que el seu públic principal són les classes mitjanes. Fins i tot amb la millor intenció des del punt de vista ètic, cal recordar-ho: almenys per ara, no són majoria.
