“Cal normalitzar la profundament anormal política espanyola”, em va dir fa alguns dies un alt càrrec governamental, parlant precisament de la trobada, llavors ja prevista, entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez a la Moncloa, que finalment es va produir aquest dijous. Era la primera vegada que el líder d’ERC visitava el palau presidencial des de 2017, sent llavors ell vicepresident de la Generalitat i Mariano Rajoy president del govern central. I, per començar, diré que no crec que s’hagi ‘normalitzat’ res.
Ignoro, clar, els termes concrets d’aquesta trobada de dijous, que potser s’expliquen aquest divendres per part del mateix Junqueras a Barcelona i de María Jesús Montero a Madrid. Així que em sento raonablement escèptic sobre l’acord que, gairebé eufòric, Junqueras va anunciar al final d’una ‘cimera’ en la qual el pitjor va ser que aquest tipus de reunions s’hagi convertit en notícia excepcional. Quan el lògic seria, primer pas per a aquesta ‘normalització’, que les portes de la Moncloa estiguessin permanentment obertes per a tots els dirigents polítics, inhabilitats o no.
El que sí que crec, i perdó per mostrar-me tan escèptic, és que el contingut d’aquest pacte, que haurà de ser referendat en el Congrés, no serà aprovat a curt termini, entre altres coses perquè Junts s’oposa a qualsevol enteniment que no passi perquè Catalunya arribi a tenir un sistema de concert i contingent econòmic semblant al basc i navarrès. I això, sospito, ni tan sols el malabarista Pedro Sánchez podria aconseguir-ho, encara que volgués, perquè seria palmàriament inconstitucional i obligaria a forçar massa les coses en un panorama ja bastant tensat.
Crec que, amb això que dic, evidencio que no penso que un acord entre Sánchez i Junqueras, en ple període d’eleccions autonòmiques, algunes tan complicades per al govern socialista com les d’Aragó o Andalusia, vagi a poder substanciar-se a curt termini, com tampoc es va substanciar, perquè va caldre ampliar la seva possible entrada en vigor fins al 2028 –i aleshores, a veure on estem-, la recaptació íntegra de l’IRPF a Catalunya per part de la Generalitat: no hi havia capacitat per fer-ho realitat.
Tinc per a mi que, gairebé nou anys després d’aquella efímera declaració d’independència de Puigdemont, que tantes conseqüències nefastes va portar, estem encara lluny d’una desitjable ‘normalització’ de la vida política catalana i de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Una normalització que em sembla necessària, en la qual s’arribés, sí, a un acord de finançament subscrit pels principals partits nacionals i aprovat al Parlament, amb el retorn normalitzat de Puigdemont i resta de fugits, i amb un diàleg permanent, sense necessitat de verificadors, entre l’Estat i les autonomies que el componen.
Res d’això, òbviament, és possible en aquests moments de tensió màxima, en els quals la feblesa del govern central és palesa, la desunió entre les forces independentistes catalanes és evident i un diàleg sobre la territorialitat de l’Estat entre el Govern de la nació i el principal partit de l’oposició, el PP, sembla una quimera.
En aquestes condicions, i amb la lluita electoral –sí, també els comicis generals, segons el meu pronòstic- trucant a la porta, no crec que pugui esperar-se un tancament ordenat de les estructures de l’Estat que, com va dir Junqueras aquest dijous a la sortida de la Moncloa, “deixi a tots satisfets”. Penso que el que, en realitat, cerca el govern central és un manteniment de l’actual ‘statu quo’, en el qual l’inquilí de la Moncloa continuï trepitjant la catifa vermella el màxim temps possible, mentre contempla secretament complagut com barallen les dues forces independentistes catalanes més importants (i també les basques, però aquesta és una altra crònica).
Penso que l’estructura territorial de l’Estat està tan paralitzada com quan, fa gairebé nou anys, es va produir el gran esclat independentista. I em sembla gairebé impossible que, estant com estan les coses en la política nacional, amb l’extrema feblesa de l’executiu central, i la internacional, que reclama la màxima atenció dels responsables polítics, es produeixi un avanç significatiu en aquestes qüestions. Temo que, com sempre, caldrà esperar, mentre es produeixen trobades de foc d’artifici, com aquesta de Junqueras o com una pròxima, insisteixen en mitjans monclovites, entre Sánchez i Puigdemont, una reunió “que encara està a l’agenda”, diuen. Sí, això diuen.
